Uns anys després de morir el pare de l'Elisabet va morir també la mare. Al cap d'un temps, els fills van vendre el pis familiar que havien heretat. L'Elisabet llavors ja vivia en una residència (des de feia uns anys, sobretot des que als pares, a causa de l'edat, ja els desbordava completament ocupar-se d'ella).
Al vendre el pis, amb la idea que l'Elisabet seguís tenint un espai propi, amb les seves coses, els germans es van ocupar de llogar un apartament petit, amb l'objectiu que ella hi pogués anar quan volgués.
Aquest apartament era un espai "sense història familiar", i a sobre solitari: l'Elisabet alguna vegada hi anava, però allí i no hi havia ningú, a diferència de quan passava pel pis familiar, quan la mare encara vivia. Com que l'Elisabet hi anava poc, i al final gairebé mai, l'apartament al cap de no molt es va desllogar. Llavors va ser necessari buidar-lo: les coses que hi tenia eren ja només una part de les que tenia a casa els pares; amb el trasllat anterior ja s'havien reduït. I aleshores es van tornar a reduir. El que eren papers, llibretes i algun llibre, li ho va guardar la Lívia.
Aquest és l'origen, fa potser uns tretze anys, de la maleta (amb les llibretes de l'Elisabet) que guarda la Lívia, de la qual ja n'he parlat algun altre cop. Durant els anys anteriors, a causa dels diferents trasllats i crisis, és possible, molt probable, que alguna de les llibretes que Elisabet havia escrit ja s'hagués perdut. O també podria ser que ella en llencés alguna. També és probable que durant alguna etapa no escrigués res.
Tenint en compte tot l'exposat, en el cas hipotètic que ara algú volgués fer servir les llibretes de l'Elisabet per entendre una mica alguns aspectes de la seva vida, queda clar que tindria només una part d'aquestes llibretes.
A més, tindria només una part d'informació perquè quan parlem de nosaltres només parlem d'una part de nosaltres. És inevitable que sigui així. En primer lloc, a causa de la tria inconscient o conscient que fem: quan pensem, o quan escrivim, de fet sempre triem, perquè un relat global, "total", és impossible. I en segon lloc, perquè només podem escriure "sobre una part" de nosaltres mateixos, a causa del propi autodesconeixement. I de vegades, aquests aspectes desconeguts, o negats (i per tant també no escrits), ens defineixen molt més que allò visible, visibilitzat, reconegut, compartit.
Si aquí esmento tot això és només per remarcar aquesta obvietat. Aquesta limitació. Per posar de manifest, sobretot, que jo en sóc del tot conscient, quan parlo de l'Elisabet.
Un últim aclariment. Tot i poder accedir-hi, jo no faré una lectura sistemàtica de les llibretes de l'Elisabet. Per diferents motius. El principal (però no únic), a causa d'una mena de pudor i respecte. És probable que no torni a obrir més aquesta maleta.
De fet, la mica que n'he llegit m'és suficient per recordar i refermar allò que ja sabia: que la seva vida va ser realment molt complicada i dolorosa.