"Com a casa, enlloc; els cuidem molt bé, però és normal que enyorin casa seva". Ho diu la directora d'una residència a un home que hi té ingressada la seva mare. I ell, un amic meu, un altre dia m'ho explica.
"Com a casa, enlloc", i a mi aquesta frase de seguida em fa pensar en la vida de l'Elisabet, durant tants anys en residències.
De vegades l'Elisabet dormia vestida. De vegades, perquè a l'hivern tenia fred. I altres vegades, perquè se sentia tan malament, que no tenia esma de desvestir-se.
Que de vegades dormís vestida perquè tenia fred et feia sentir incòmode, si algun dia t'ho explicava. El motiu del fred podia ser diferent, per exemple, que potser el sistema de calefacció de la residència no estava ben graduat i algunes habitacions estaven més fredes. O potser passava que, segons els responsables de la residència, potser encara no havia començat "la temporada de calefacció". Moltes deficiències de les residències tenien aquesta explicació tan prosaica, els recursos limitats i la consegüent repercussió sobre la qualitat dels serveis oferts.
D'altra banda, si la calefacció fallava, el fred podia ser tan fàcil d'evitar com que es facilités a les persones ingressades que tinguessin fred alguna manta més. Però a causa de normes complicades d'entendre, o potser de la deixadesa o poca empatia per part dels responsables, de vegades resultava complicat que aquestes mantes es repartissin. A més, com que l'Elisabet va anar canviant de residències (i alhora les residències, cada una, també anaven canviant el seu funcionament), les causes dels eventuals dies o setmanes de fred a la nit podien ser diferents.
Podien canviar les causes, però quan feia fred la incomoditat i malestar no canviaven. De manera que, quan passava això, que de nit feia fred, era comprensible que llavors l'Elisabet potser no es desvestís, que es fiqués a dins del llit del tot vestida. O que fins i tot encara s'abrigués més, abans de ficar-se a dins del llit.
Després hi havia un altre possible motiu, per no desvestir-se a l'anar a dormir, un motiu deslligat de l'època de l'any i de les temperatures. Aquest motiu era la falta d'il.lusió, la falta d'energia, la falta d'esma. Quan el malestar mental predominava, durant els dies emocionalment baixos, feixucs, s'apoderava d'ella una actitud d'abandonament. Llavors, els dies així, l'Elisabet, quan era l'hora d'anar a dormir (quan obrien les habitacions per poder-hi anar, ja que en general durant el dia no s'hi podien estar), entrava i s'estirava directament damunt del llit. De vegades potser sense ni tan sols treure's les sabates. I dormia així tota la nit.
Quan l'Elisabet ens explicava que no es desvestia perquè tenia fred, li dèiem que demanés mantes, o que preguntés què passava amb la calefacció. O la Lívia ho deia directament als responsables de la residència. O li duia ella alguna manta.
En canvi, quan algun dia l'Elisabet ens deia que no es desvestia a causa del seu desànim, llavors sovint li dèiem que havia de procurar fer aquest esforç, de desvestir-se a l'anar a dormir, posar-se el pijama, ficar-se a dins del llit, perquè era bo conservar aquestes rutines, aquests hàbits. Li dèiem que les rutines d'ordre i d'higiene potser no garantien res, però podien afavorir que els mals moments potser passessin més ràpid o, si més no, d'una altra manera, potser una mica més lleus, mentre duressin.
Que l'Elisabet de vegades passés fred (era l'excepció, no la norma), ens afectava. I que passés aquella altra mena de fred, aquells estats depressius i d'abandonament, segurament encara ens afectava més.
És clar, ella vivia a una residència, mentre que nosaltres estàvem a casa. Nosaltres, si teníem fred no teníem cap dificultat per obrir un armari de casa nostra i agafar una altra manta. Això, a banda de tenir la sort, a diferència d'ella, de no patir estats depressius (ni moments psicòtics, o paranoics).
La nostra vida era fàcil, la seva difícil. Comparada amb les nostres, molt difícil, i de vegades ella també feia aquesta comparació. Quan la feia, llavors sovint se sentia agreujada, malament amb la família, amb les germanes i els germans. Els feia retrets, els considerava culpables de la seva situació. En silenci. Perquè no ho explicava: aquestes queixes i retrets només donaven voltes per dins del seu cap, de vegades de manera molt insistent, enterbolint-li i amargant-li els dies. Alguna vegada, aquests pensaments i sentiments potser també aterraven a les pàgines de les seves llibretes. Però aquests retrets, tal com he dit, no els manifestava: formaven part "de la seva vida interior", no compartida.
De vegades penso en tot això. I de vegades, hi ha detalls o circumstàncies que m'ajuden a pensar-hi. Per exemple fa uns dies, que quan me'n vaig anar a dormir, em vaig ficar a dins del llit amb una samarreta de l'Elisabet. Una samarreta que estic content d'haver conservat, sobretot per això, perquè de vegades, quan me la poso, fa aquesta funció, la de fer-me present l'Elisabet.
Passa així. Jo estic estirat a dins del llit, ben tapat, sentint la samarreta seva damunt la meva pell. I me la imagino a ella igual, amb la mateixa samarreta, al seu llit de la residència. I em van venint aquestes imatges, sentiments i pensaments que he exposat. Igual que altres vegades altres objectes seus (una estampa que havia sigut seva, una medalla o rosari seus que conservo...), m'afavoreixen aquesta mena de viatges emotius.
Uns viatges sovint tristos. Perquè els riures compartits amb ella, que també van existir, no tenen prou força com per compensar tanta tristesa i tant de dolor com els que van omplir tants espais i anys de la seva vida.