Els lavabos dels bars

Durant les estones que tombava pel carrer l'Elisabet sovint entrava a algun bar i demanava si la deixaven anar al lavabo, perquè li costava aguantar-se fins que tornava a la residència. Tot i que la majoria de les vegades no consumia res, es veu que en general no li posaven dificultats, deixaven que hi anés. De vegades ens ho deia, quan ens vèiem: "Mira, aquí són molt amables, sempre que em cal em deixen anar al lavabo".

Fa poc vaig anar a un d'aquests bars, un dels que ella havia esmentat positivament més vegades pel que fa a aquest tema. De fet, és un bar al qual, amb ella i la Lívia, també hi havíem anat diferents vegades, tot i que l'última ja feia molt temps.

Molt temps, perquè primer van venir les restriccions més severes de la pandèmia, amb pocs permisos per sortir al carrer, i amb els bars tancats. I després, quan tot es començava a normalitzar una mica, llavors van començar les anades de l'Elisabet a urgències. I més endavant el diagnòstic del càncer, i els ingressos... Fins que va morir.

Entro al bar perquè des del carrer veig el cambrer que recordo més de temps enrere. Sembla que fa d'encarregat (els altres cambrers crec que han canviat). M'hi adreço, i li dic que volia donar-li les gràcies per les facilitats que havia donat a l'Elisabet. 

Ell no la recorda, potser perquè no m'explico de la manera més encertada, o potser, senzillament, perquè ha passat molt temps. I a més pel bar i passa molta gent.

Li explico que l'Elisabet vivia en una residència de dos o tres carrers més enllà, i li dic l'important que era per a ella, a causa dels seus problemes d'incontinència, que la deixessin anar al lavabo, quan els ho demanava. Ell m'escolta, i després em diu que només faltaria, que és la seva manera de fer les coses: donar facilitats a la gent, quan es pot. I alhora em dóna les gràcies a mi pel que li dic. 

Abans de posar-me a parlar amb ell havia demanat un cafè, i ja me l'havia begut i pagat. De manera que un cop acabada la petita conversa li dic adeu i surto al carrer. Ben content.

I penso que l'Elisabet, si des d'algun lloc, per algun foradet, m'ha vist, també se n'haurà alegrat.

Dormir vestida

"Com a casa, enlloc; els cuidem molt bé, però és normal que enyorin casa seva". Ho diu la directora d'una residència a un home que hi té ingressada la seva mare. I ell, un amic meu, un altre dia m'ho explica.

"Com a casa, enlloc", i a mi aquesta frase de seguida em fa pensar en la vida de l'Elisabet, durant tants anys en residències.

De vegades l'Elisabet dormia vestida. De vegades, perquè a l'hivern tenia fred. I altres vegades, perquè se sentia tan malament, que no tenia esma de desvestir-se. 

Que de vegades dormís vestida perquè tenia fred et feia sentir incòmode, si algun dia t'ho explicava. El motiu del fred podia ser diferent, per exemple, que potser el sistema de calefacció de la residència no estava ben graduat i algunes habitacions estaven més fredes. O potser passava que, segons els responsables de la residència, potser encara no havia començat "la temporada de calefacció". Moltes deficiències de les residències tenien aquesta explicació tan prosaica, els recursos limitats i la consegüent repercussió sobre la qualitat dels serveis oferts. 

D'altra banda, si la calefacció fallava, el fred podia ser tan fàcil d'evitar com que es facilités a les persones ingressades que tinguessin fred alguna manta més. Però a causa de normes complicades d'entendre, o potser de la deixadesa o poca empatia per part dels responsables, de vegades resultava complicat que aquestes mantes es repartissin. A més, com que l'Elisabet va anar canviant de residències (i alhora les residències, cada una, també anaven canviant el seu funcionament), les causes dels eventuals dies o setmanes de fred a la nit podien ser diferents.

Podien canviar les causes, però quan feia fred la incomoditat i malestar no canviaven. De manera que, quan passava això, que de nit feia fred, era comprensible que llavors l'Elisabet potser no es desvestís, que es fiqués a dins del llit del tot vestida. O que fins i tot encara s'abrigués més, abans de ficar-se a dins del llit.

Després hi havia un altre possible motiu, per no desvestir-se a l'anar a dormir, un motiu deslligat de l'època de l'any i de les temperatures. Aquest motiu era la falta d'il.lusió, la falta d'energia, la falta d'esma. Quan el malestar mental predominava, durant els dies emocionalment baixos, feixucs, s'apoderava d'ella una actitud d'abandonament. Llavors, els dies així, l'Elisabet, quan era l'hora d'anar a dormir (quan obrien les habitacions per poder-hi anar, ja que en general durant el dia no s'hi podien estar), entrava i s'estirava directament damunt del llit. De vegades potser sense ni tan sols treure's les sabates. I dormia així tota la nit. 

Quan l'Elisabet ens explicava que no es desvestia perquè tenia fred, li dèiem que demanés mantes, o que preguntés què passava amb la calefacció. O la Lívia ho deia directament als responsables de la residència. O li duia ella alguna manta.

En canvi, quan algun dia l'Elisabet ens deia que no es desvestia a causa del seu desànim, llavors sovint li dèiem que havia de procurar fer aquest esforç, de desvestir-se a l'anar a dormir, posar-se el pijama, ficar-se a dins del llit, perquè era bo conservar aquestes rutines, aquests hàbits. Li dèiem que les rutines d'ordre i d'higiene potser no garantien res, però podien afavorir que els mals moments potser passessin més ràpid o, si més no, d'una altra manera, potser una mica més lleus, mentre duressin.

Que l'Elisabet de vegades passés fred (era l'excepció, no la norma), ens afectava. I que passés aquella altra mena de fred, aquells estats depressius i d'abandonament, segurament encara ens afectava més.

És clar, ella vivia a una residència, mentre que nosaltres estàvem a casa. Nosaltres, si teníem fred no teníem cap dificultat per obrir un armari de casa nostra i agafar una altra manta. Això, a banda de tenir la sort, a diferència d'ella, de no patir estats depressius (ni moments psicòtics, o paranoics).

La nostra vida era fàcil, la seva difícil. Comparada amb les nostres, molt difícil, i de vegades ella també feia aquesta comparació. Quan la feia, llavors sovint se sentia agreujada, malament amb la família, amb les germanes i els germans. Els feia retrets, els considerava culpables de la seva situació. En silenci. Perquè no ho explicava: aquestes queixes i retrets només donaven voltes per dins del seu cap, de vegades de manera molt insistent, enterbolint-li i amargant-li els dies. Alguna vegada, aquests pensaments i sentiments potser també aterraven a les pàgines de les seves llibretes. Però aquests retrets, tal com he dit, no els manifestava: formaven part "de la seva vida interior", no compartida.

De vegades penso en tot això. I de vegades, hi ha detalls o circumstàncies que m'ajuden a pensar-hi. Per exemple fa uns dies, que quan me'n vaig anar a dormir, em vaig ficar a dins del llit amb una samarreta de l'Elisabet. Una samarreta que estic content d'haver conservat, sobretot per això, perquè de vegades, quan me la poso, fa aquesta funció, la de fer-me present l'Elisabet.

Passa així. Jo estic estirat a dins del llit, ben tapat, sentint la samarreta seva damunt la meva pell. I me la imagino a ella igual, amb la mateixa samarreta, al seu llit de la residència. I em van venint aquestes imatges, sentiments i pensaments que he exposat. Igual que altres vegades altres objectes seus (una estampa que havia sigut seva, una medalla o rosari seus que conservo...), m'afavoreixen aquesta mena de viatges emotius. 

Uns viatges sovint tristos. Perquè els riures compartits amb ella, que també van existir, no tenen prou força com per compensar tanta tristesa i tant de dolor com els que van omplir tants espais i anys de la seva vida.

La maleta

Uns anys després de morir el pare de l'Elisabet va morir també la mare. Al cap d'un temps, els fills van vendre el pis familiar que havien heretat. L'Elisabet llavors ja vivia en una residència (des de feia uns anys, sobretot des que als pares, a causa de l'edat, ja els desbordava completament ocupar-se d'ella). 

Al vendre el pis, amb la idea que l'Elisabet seguís tenint un espai propi, amb les seves coses, els germans es van ocupar de llogar un apartament petit, amb l'objectiu que ella hi pogués anar quan volgués.

Aquest apartament era un espai "sense història familiar", i a sobre solitari: l'Elisabet alguna vegada hi anava, però allí i no hi havia ningú, a diferència de quan passava pel pis familiar, quan la mare encara vivia. Com que l'Elisabet hi anava poc, i al final gairebé mai, l'apartament al cap de no molt es va desllogar. Llavors va ser necessari buidar-lo: les coses que hi tenia eren ja només una part de les que tenia a casa els pares; amb el trasllat anterior ja s'havien reduït. I aleshores es van tornar a reduir. El que eren papers, llibretes i algun llibre, li ho va guardar la Lívia.

Aquest és l'origen, fa potser uns tretze anys, de la maleta (amb les llibretes de l'Elisabet) que guarda la Lívia, de la qual ja n'he parlat algun altre cop. Durant els anys anteriors, a causa dels diferents trasllats i crisis, és possible, molt probable, que alguna de les llibretes que Elisabet havia escrit ja s'hagués perdut. O també podria ser que ella en llencés alguna. També és probable que durant alguna etapa no escrigués res.

Tenint en compte tot l'exposat, en el cas hipotètic que ara algú volgués fer servir les llibretes de l'Elisabet per entendre una mica alguns aspectes de la seva vida, queda clar que tindria només una part d'aquestes llibretes. 

A més, tindria només una part d'informació perquè quan parlem de nosaltres només parlem d'una part de nosaltres. És inevitable que sigui així. En primer lloc, a causa de la tria inconscient o conscient que fem: quan pensem, o quan escrivim, de fet sempre triem, perquè un relat global, "total", és impossible. I en segon lloc, perquè només podem escriure "sobre una part" de nosaltres mateixos, a causa del propi autodesconeixement. I de vegades, aquests aspectes desconeguts, o negats (i per tant també no escrits), ens defineixen molt més que allò visible, visibilitzat, reconegut, compartit.

Si aquí esmento tot això és només per remarcar aquesta obvietat. Aquesta limitació. Per posar de manifest, sobretot, que jo en sóc del tot conscient, quan parlo de l'Elisabet.

Un últim aclariment. Tot i poder accedir-hi, jo no faré una lectura sistemàtica de les llibretes de l'Elisabet. Per diferents motius. El principal (però no únic), a causa d'una mena de pudor i respecte. És probable que no torni a obrir més aquesta maleta.

De fet, la mica que n'he llegit m'és suficient per recordar i refermar allò que ja sabia: que la seva vida va ser realment molt complicada i dolorosa.

Vida laboral

Quan ja feia temps que l'Elisabet tenia problemes mentals importants, una de les seves germanes, la Marta, li va donar feina. La motivació era triple. D'una banda, que l'Elisabet tingués aquesta ocupació i, així, sentint-se útil, se sentís millor. Alhora, era una forma d'alliberar els pares d'unes hores de convivència amb l'Elisabet (l'Elisabet vivia amb ells). I finalment, l'altre objectiu era que l'Elisabet cotitzés els anys necessaris, per tal de, més endavant, tenir dret a una paga. I que d'aquesta manera, amb la paga, el seu futur no fos tan incert, sobretot quan els pares ja no hi fossin.

Quan tenia etapes bones, l'Elisabet era una bona treballadora, eficient i ràpida. I simpàtica de tracte. En canvi, si els dies o etapes eren més complicats, llavors el seu rendiment com a treballadora es reduïa, o senzillament no anava a treballar. I si hi anava en males condicions, llavors la relació amb ella a la feina era problemàtica.

Amb etapes millors i altres més complicades, van anar passant els anys. Van anar passant sobretot gràcies a la determinació i la perseverança de la Marta, que es va esforçar sempre per tal que l'Elisabet, d'una manera o una altra, seguis vinculada a la feina. Per exemple, cap al final d'aquells anys, de vegades l'Elisabet ja no es movia de casa, a causa de l'agreujament dels seus problemes. I llavors la Marta li duia la feina a casa, per tal que l'anés fent quan podia.

La Marta va mantenir l'Elisabet en nòmina tots aquells anys, i al final també es va moure i va fer els tràmits necessaris per tal que a l'Elisabet li acabessin concedint una pensió. Desconec quin pes van tenir llavors d'una banda els anys cotitzats i, d'una altra banda, el diagnòstic de malaltia mental important. En qualsevol cas, de tot se'n va ocupar la Marta.

Això que he explicat és possible que contingui inexactituds, perquè quan n'he preguntat detalls a la Marta, sempre ha relativitzat el protagonisme que llavors ella va tenir. No demostra gens d’interès en parlar d'aquest tema. Hi ha gent així, generosa, discreta, igual que a altra gent li agrada exagerar els propis mèrits i presumir-ne.

Per acabar. D'aquesta etapa, el que potser m'ha sorprès més (quan de mica en mica n'he anat lligant els caps i me n'he anat fent una idea més clara), ha sigut veure que, algunes persones properes tant a la Marta com a l'Elisabet, sembla que no s'adonen, dels esforços i la implicació (i ja posats, els costos econòmics assumits com a empresària), que va suposar per a la Marta la seva actuació llavors.

Però aquesta ja seria "una segona" (o tercera) història...