Llibertat, atzar, interrogants

"L'ús de la LSD pot desvetllar una psicosi latent que hi hagi en la persona i fer-li patir una malaltia mental greu que potser no s'hagués desencadenat. Però, a més, no es descarta que l'acció de la droga pugui, per ella mateixa, causar una d'aquestes malalties." Jordi Vila-Abadal (1)

Els pares de l'Elisabet eren poc controladors. Quan anaven creixent els seus fills i filles, es trobaven que tenien molta llibertat per fer allò que volguessin fer: els llocs a on anar, amb qui, els horaris, les nits fora de casa... Aquesta llibertat era igual per a les filles que pels fills; segurament, aquest era el tret més diferent de com, en general, actuaven la majoria dels pares llavors.

Aquesta llibertat precoç no va complicar la vida de sis dels set fills. Cadascú, a la seva manera, potser no sempre del tot fàcil, va anar trobant el seu camí (de vegades seguint camins curiosos, o canviant-los més endavant...), però els sis sempre amb un control raonable de les seves vides.

Amb l'Elisabet no va anar així; amb molta llibertat, va tenir la mala sort de trobar companyies complicades. Devia tenir disset anys, quan se'n va anar a Eivissa, amb el que llavors era amic o parella seva, un home deu anys més gran que ella. Allí, sembla que a causa d'un consum de LSD, va tenir un brot psicòtic. A causa del brot, va tornar de l'illa i la van ingressar en un psiquiàtric. Va ser el seu primer ingrés, després en van venir d'altres. Pel que fa a aquell company amb qui havia anat a Eivissa, no va voler saber res d'ella: va avisar la Lívia del que passava, i va desaparèixer completament de la vida de l'Elisabet.

Sembla que també va ser a partir de llavors, que en un moment o altre l'Elisabet va començar a prendre amfetamines. Aleshores hi havia poca consciència dels riscos a causa del consum d'amfetamines i del seu poder addictiu. De fet, un dels psiquiatres d'aquella època, quan la Lívia li va comentar el tema de les amfetamines, hi va donar molt poca importància. El consum d'amfetamines de l'Elisabet va durar dècades, i de vegades era difícil saber si, en un moment donat, l'Elisabet tenia un brot o si era el resultat de l'excitació provocada per l'amfetamina. Va ser un factor que va perjudicar molt l'evolució i les possibilitats d'estabilització de l'Elisabet.

Quan l'Elisabet va dir que se n'anava a Eivissa, un germà, el tercer, va criticar molt els seus pares, per no fer res per intentar retenir-la, tenint en compte que encara era molt jove. Es veu que aquest germà va ser l'únic de la família que aleshores es va manifestar en contra de la llibertat de moviments absoluta que ja gaudia l'Elisabet (a l'Elisabet li faltaven encara uns quatre anys, per a ser major d'edat; llavors ho eres als vint-i-un anys).

Aquest germà poc després va marxar a l'estranger (o potser en aquell moment ja hi era), i s'hi va quedar a viure de manera permanent. Al marxar lluny, en general és el que ha viscut més apartat de la família i, per tant, també de l'Elisabet, mentre ella va viure. Però llavors va tenir aquesta lucidesa (jo ho considero així), i alhora la valentia de manifestar-la.

Potser altres germans i germanes pensaven més o menys el mateix, no ho sé, però el cas és que si ho van pensar, sembla que no van tenir aquesta determinació de parlar-ne, de dir-ho als pares, amb tota claredat. 

Amb aquesta exposició no vull dir que si els pares de l'Elisabet haguessin sigut menys permissius amb ella, si llavors no li haguessin donat tanta llibertat, no hauria passat el que va passar. De cap manera: no vull ni tan sols insinuar una cosa així, tan simplificada. Hi ha famílies amb els pares molt atents, pel que fa a les vides dels fills, i en les quals, tanmateix, hi ha també casos com el de l'Elisabet.

Però, alhora, també sembla que, en general, en entorns familiars en els quals les llibertats dels adolescents no tenen límits, o en tenen pocs, o no són els apropiats, les biografies fracassades es multipliquen. O si més no, això és el que diuen les estadístiques, en relació amb aquest tema.

Pel que fa als pares de l'Elisabet, segur que en aquell moment ells devien fer el que els semblava més adequat. O "el que eren capaços de fer", ja que, com tothom, estaven limitats per les circumstàncies personals que condicionaven les seves vides. Com tothom. Tots tenim les nostres limitacions, moltes: com a pares, com a fills, com a germans, amics...

És a dir, no he explicat això com una crítica als pares. Si ho he explicat és només per fer visible la intervenció, aleshores, d'aquest germà. I també perquè, en casos com aquest, és fàcil que et vingui aquest tipus de pensament: "I si llavors...?" Què hauria passat? Quina hauria pogut ser la vida de l'Elisabet? Etc.

Són només preguntes, i seria del tot absurd voler respondre-les, pensar que es poden respondre. No es pot saber de cap manera. Perquè les estadístiques marquen tendències, però no serveixen, mai, per fer especulacions sobre casos concrets.

Una última cosa, per tal d'acabar-ho de complicar (o de completar): posats a imaginar escenaris alternatius, tampoc no es pot descartar que, amb una supervisió més gran per part dels seus pares durant l'adolescència, la vida de l'Elisabet hagués acabat sent "encara més difícil del que va ser". Pel motiu que fos. Per exemple, perquè a causa d'un grau més restringit de llibertat, la reacció de l'Elisabet en aquell moment encara hagués sigut més descontrolada, més desafiant i, amb el temps, les conseqüències més calamitoses (de vegades ens n'oblidem, d'això tan obvi: que per negre que veiem una situació, "sempre hi ha la possibilitat que pugui ser més negre, pitjor").

Sobre "el que hauria passat si...", només es poden fer especulacions. És un misteri i, per tant, els eventuals judicis tenen poc sentit.

--
(1) 'La drogació. Joventut i droga'. La Magrana, 1982 (p. 77). Al mateix llibre, sobre les amfetamines es diu: "Són molt perilloses perquè (...) poden conduir a estats psicòtics i perquè, quan passa el seu efecte euforitzant, causen profundes depressions. (...) En venien a les farmàcies sense cap control (p. 71). El llibre es va publicar uns deu anys després tant del probable consum puntual d'LSD de l'Elisabet com de l'inici del seu consum regular d'amfetamines.

La família

Miro fotos de l'Elisabet que guarda la Lívia. Una és una foto de grup, amb els germans i germanes, acompanyats de les respectives parelles, a la sortida d'un restaurant, el dia que l'Elisabet feia seixanta anys. Una altra és anterior, del menjador familiar, al costat de la mare, ja bastant gran, junt amb una altra germana, les tres somriuen. En una altra surt en una barca, al mig del mar, també riallera, al costat d'un cunyat seu. Una altra és d'un viatge que va fer a Estocolm, a casa d'un germà... Totes són fotos de quan ja vivia en una o una altra residència psiquiàtrica.

L'Elisabet va tenir la sort que la seva família sempre va estar pendent d'ella. De quan els pares vivien en sé poc, només en puc explicar el que m'han explicat, i el resum seria que la implicació dels pares va ser sempre molt gran, permanent, i també esgotadora, a causa de les crisis de l'Elisabet. 

Dels últims deu anys, a partir de quan jo la vaig conèixer, puc dir el que vaig veure: aquesta implicació de les germanes i els germans. Per exemple, si cada setmana, amb la Lívia, l'anàvem a veure, també cada setmana, un altre dia, algun altre germà també l'anava a veure. Ara tu, ara jo, s'ho anaven organitzant, de manera que ella tingués sempre garantida aquesta segona visita setmanal.

Llavors, quan la vaig conèixer, jo ja coneixia el món de les malalties mentals, el món dels centres dedicats a les persones amb aquestes malalties, i amb aquesta experiència, m'era fàcil adonar-me del que he dit, que la família de l'Elisabet, a causa de la implicació en la seva complicada vida, era un cas no habitual.

Els dies que l'anàvem a veure amb la Lívia, teníem les nostres petites rutines, pautes i complicitats. I amb els altres germans passava el mateix, l'estil, el contingut de les trobades, en cada cas era poc o molt diferent, i aquesta diversitat suposo que jugava a favor seu; ella, amb cada germà o germana, hi tenia una relació una mica especial.

Una manera de veure encara amb més claredat això que dic de la família de l'Elisabet, era tenir una mica de curiositat per saber què passava amb els diferents companys i companyes de residència de l'Elisabet. D'entrada, alguns ja no tenien cap mena de família, a altres els familiars que els quedaven potser vivien lluny, o estaven desbordats o limitats per diferents circumstàncies (malalties, falta de recursos, etc.). N'hi havia que potser hi pensaven per Nadal, i el dia del seu sant o aniversari, i prou. Alguns casos eren molt tristos.

És clar, també hi havia famílies, o potser més que famílies familiars concrets, amb una gran implicació, però eren més aviat l'excepció. Tanmateix, no recordo cap cas que, com a conjunt familiar, hi hagués el grau d'implicació i perseverança de la família de l'Elisabet.

A les residències psiquiàtriques, les persones ingressades, al pes de la seva malaltia hi tenen afegit el pes d'aquesta solitud: "ens han aparcat aquí, i ens han oblidat". No es tracta de fer ara, ni ho pretenc, cap judici sobre les persones que s'han distanciat dels seus familiars, de vegades a causa de factors tan comprensibles com les limitacions d'edat, o l'esgotament absolut a causa de la relació tan difícil amb el familiar malalt. De vegades, quan veus algun pare o mare, ja molt vellets, caminant amb dificultat, amb el bastó, insegurs, amb una mirada trista i aclaparada, que van a veure el fill o filla ingressat a la residència psiquiàtrica, sents una tristesa i una desolació molt grans, infinites...

D'altra banda, cal tenir en compte també que per molt impecable que sigui el comportament de la família (com en el cas de l'Elisabet), aquest sentiment "d'estar aparcat", marginat, empresonat, és inevitable que existeixi. Perquè és un sentiment "normal", que té la seva raó de ser. Ja que, en general, el que fem com a societat en aquests casos és això: els malalts mentals els enviem als magatzems de malalts mentals, els vells els enviem als magatzems de vells... A partir d'aquesta obvietat, o "catàstrofe estructural", llavors hi ha persones que, a sobre, tenen la condemna afegida de la desaparició de la família. 

L'Elisabet, per tant, "només tenia mitja condemna", perquè la família no la va abandonar. Però aquest sentiment "d'estar tancada contra la seva voluntat en un manicomi", i que això era injust, també el tenia. I moltes vegades era un sentiment difícil de gestionar.

L'Elisabet valorava la família, però alhora, la relació que hi tenia no sempre era fàcil. D'una banda, a causa de les seves distorsions, de la seva poca consciència, de vegades, del seu estat i les seves limitacions. I, d'una altra banda, tal com he dit, a causa de la seva consciència lúcida "de ser una persona empresonada", mentre que alhora veia que els altres, la gent en general i els germans en concret, campaven al seu aire. I els envejava, de vegades molt, tot i que procurava no manifestar-ho. 

De vegades també els culpabilitzava de la seva situació, de vegades de manera molt dura.

A causa d'això, de vegades la relació amb l'Elisabet no era fàscil, era complicada, cantelluda. I aquesta faceta episòdica més dura d'ella encara feia més lloable la implicació sostinguda dels seus germans i germanes. Dic germans i germanes i hauria d'afegir "i les respectives parelles", perquè aquesta és una altra peculiaritat d'aquesta història. Perquè sense la complicitat d'aquestes parelles, tot hauria sigut diferent. En aquest cas va ser així i, de tan acostumats que hi estàvem, ho trobàvem normal.

El cert, però, és que moltes vegades (dissortadament massa vegades), és diferent. Abans he parlat de malalts semiabandonats, ja fos a causa de la manca de familiars, o de les limitacions d'aquests familiars, o del seu cansament. No és l'única possible causa d'aquesta situació "d'orfenesa". També pot passar, i passa, que un familiar, a causa de la pressió de la seva parella, que potser es queixa de l'atenció que l'altre dedica al seu germà o germana amb problemes mentals (ingressat o no), acaba forçant el distanciament. Quan passa això, el familiar es troba entre l'espasa i la paret, ha de triar, i en aquests casos en general qui queda a la cuneta és el malalt.

No va ser el cas de la família de l'Elisabet, ho reitero. Al contrari, els sobrevinguts, no només no van actuar mai d'aquesta manera, sinó que es van acoblar del tot a aquella situació: es van integrar completament "a l'equip familiar", i van contribuir, vam contribuir (jo també era un sobrevingut), a què la gestió de tot el relacionat amb l'Elisabet fos el més fàcil possible, i no més difícil.

Un any

Quan fa un any de la mort de l'Elisabet, vaig a la residència on ella vivia quan la vaig conèixer, fa uns deu anys. Està apartada del nucli urbà, i hi arribo passejant, fent el mateix recorregut que feia ella els dies que sortia. Camino a poc a poc, perquè em va bé i m'agrada aquesta lentitud, que alhora m'alenteix i asserena els pensaments.

Em fa companyia a la butxaca un rosari que havia sigut seu, petit, de només un misteri, metàl.lic, rodó. De fet, el duc a la butxaca des que, quan va morir, el vam trobar entre les seves coses. Encara que jo sigui bastant ateu, em fa companyia, per això, perquè havia sigut seu.

Arribo a la casa que va ser residència psiquiàtrica fins fa sis anys. Al jardí abans hi havia molts arbustos, però ara està tot molt ressec, esclarissat, es veu molt abandonat. L'edifici, en canvi, no es veu deteriorat, només buit, sense ús. M'ho confirma una dona que surt d'una casa del costat i que després tira carrer avall: des d'aleshores, ha estat sempre tancat.

M'hi estic poca estona, perquè fa molta calor, i a la vora no hi ha cap banc amb ombra on seure una mica. Faig el recorregut invers, ara avall, també a poc a poc, fins a arribar al nucli urbà una altra vegada. Llavors agafo un autobús, i després un altre, i arribo a l'extrem oposat de la ciutat. De fet, faig el mateix recorregut que va fer l'Elisabet l'any 2016. Jo el faig en transport públic, ella el va fer en un autocar, junt amb els altres residents. Van tancar aquesta residència, no sé per quin motiu, i van traslladar tothom, professionals inclosos, a l'altra punta de la ciutat, a la residència a la qual ara em dirigeixo.

A la residència d'on vinc, el pati era gran, agradable, llavors ben cuidat. S'hi estava bé, a aquell pati, i hi podien sortir sempre que volien. Aquesta altra residència, a la qual vaig ara, té més espais interiors, més sales d'estar, però poques finestres; és com una caixa molt tancada. També té un pati, petit, envoltat de parets altes; sembla una mica el pati d'una presó. L'usen sobretot els fumadors, perquè és l'únic lloc on es pot fumar. Per dissimular la duresa de l'espai, al terra del pati hi ha gespa artificial, plàstic verd.

Quan arribo a aquesta residència pregunto a un home que està al costat de la porta, i que sembla que espera algú, si l'hora de sortida de la tarda continua sent la mateixa, les tres. Em diu que sí. Falten cinc minuts, m'espero.

Un quart d'hora després surten vuit o deu persones. En conec més d'una, però sobretot un home, amb el qual havia parlat de vegades. Ell també em recorda, se m'acosta. Ens saludem, li pregunto com li van les coses, i també si els horaris continuen tan estrictes com abans, i em diu que sí. Són les tres i quart, i el carrer bull, peta un sol vertical molt fort. Veig com les persones que han sortit es van allunyant, amb el seu caminar insegur i lent, poc àgil, els ulls poc vius, encarcarats, empastillats... On poden anar ara, amb aquest sol inclement?

Quan l'Elisabet hi era funcionava igual. O sorties a les tres, o a la tarda ja no podies sortir. És clar, les tres a l'hivern és una bona hora, però a mitjans de juliol és un càstig, una barbaritat. Amb l'agreujant (si més no llavors, ara no se m'acudeix preguntar-ho), que no podien tornar a entrar fins a les cinc. És a dir, que si al cap de mitja hora l'Elisabet ja s'havia atipat d'estar al carrer, o al cap d'una hora tenia necessitat de fer un pipí, s'havia d'aguantar, buscar algun altre lloc per fer el pipí, per exemple anar a un bar, o esperar que obrissin la biblioteca.

Amb la Lívia ho vam explicar a les responsables del centre, i el que ens van dir va ser surrealista: ens van dir "que seria complicat adaptar les hores de sortida al calendari", i que així, sense canvis, sempre igual, era més pràctic. I pel que fa a la possibilitat de tornar a entrar, igual: disciplinat així, de manera militaritzada, més fàcil (més fàcil per als treballadors, és clar). Va ser una d'aquelles vegades (n'hi va haver d'altres), que ens va caure l'ànima als peus, al topar-nos amb aquella insensibilitat.

Quan ni amunt ni avall del carrer ja no es veu cap de les persones que han sortit, me'n vaig, perquè el meu cap, el meu cervell, amb tant de sol, també es comença a queixar, a reescalfar, i això que jo no m'he pres cap medicació psiquiàtrica.

Aquí l'Elisabet s'hi va estar tres anys, i llavors la van traslladar a una altra residència, l'última de totes. Una meravella, sobretot per la llibertat que tenia. A més, com que ens quedava bastant a la vora de casa, a banda del dia setmanal de visita habitual, amb la Lívia (o cadascú pel seu compte), també hi podíem passar altres dies, a diferents hores, per saludar-la. Com que de dia la porta del carrer de la residència sempre estava oberta, de la mateixa manera que l'Elisabet (i l'altra gent ingressada), podia sortir quan volia, nosaltres també hi podíem entrar, sense trucar. O passava que ja la trobàvem pel carrer, fent tombs. 

Llàstima que li va costar tants anys, dècades, arribar a aquest lloc més humanitari, més compassiu i, per descomptat, també més terapèutic, empoderador. 

Els dies com avui no són només dies nostàlgics (que ho són), sinó també, sobretot, recordatoris del que a mi em sembla important. Perquè ella, l'Elisabet, ja no existeix, però en la nostra vida quotidiana, el normal és que tots ens anem creuant "amb algunes Elisabets"... 

Sobretot en dies com avui, a més de recordar l'Elisabet, m'agrada pensar en aquestes altres Elisabets, les actuals, i en la manera com m'hi relaciono.

La bufetada

Estic assegut a un banc d'una plaça. Al darrere, hi ha un altre banc; de cua d'ull veig que s'hi asseuen una dona i un home, junts, deuen tenir al voltant de cinquanta anys, o potser més. 

Ella parla molt. No la sento, perquè parla sense alçar la veu, però em sembla que està renyant l'home. Ell calla, no diu res, està tota l'estona amb el cap acotat. De cop, sense que aparentment hagi passat res especial, ella li clava una bona bufetada. Forta, sonora, tant, que algunes persones els mirin.

A partir de llavors, ella calla i es queda quieta. Ell segueix igual, amb el cap cot i mut. Al cap d'una mica, en silenci, els dos s'aixequen i se'n van, junts, amb aquest caminar encarcarat, lent, empastillat, de les persones bastant medicades amb psicofàrmacs.

A ella la conec. Era una companya de residència de l'Elisabet, i alguna vegada ens havíem saludat, a dins de la residència, o a fora, pel carrer. Però ara no recordo detalls d'ella. A ell no el tinc present, potser encara no era a la residència. 

Abans de morir l'Elisabet, de vegades li preguntava: "I aquest o aquesta, què?" I ella me'n feia la descripció, la fitxa. Però entre una residència i una altra, al final eren tantes, les persones amb qui ella havia conviscut, que moltes descripcions d'aquestes persones se m'han oblidat. I els noms, encara més.

El banc on m'he assegut és a la plaça de la Virreina, a prop del carrer on hi ha la residència on va viure l'Elisabet els seus últims dos anys. M'agrada asseure'm a la plaça, tant perquè la plaça i el barri em recorden l'Elisabet, com perquè és una plaça on hi ha sempre gent curiosa.

Per exemple, aquest mateix dia de la bufetada, a un altre banc que també em queda a la vora, hi passen la tarda cinc homes amb diferents graus de borratxera. El tema de conversa del dia es veu que és la pròpia potència sexual. Els sento bé, perquè parlen fort. És obvi que volen que se'ls senti. Un diu: "Doncs jo, sense treure-la, deu vegades seguides!" I llavors un altre diu: "Doncs jo, vint!" I un altre: "Doncs la meva, dos pams i dura com l'acer!" I així, explicant les seves proeses (imaginàries o no, això ho saben ells), van passant la tarda.

I jo igual, la vaig passant escoltant, mirant... I alhora recordant l'Elisabet, quan ella es movia per aquests carrers.

(adaptació d'un PSV, mateixa data)

Transparència, opacitat i mentides

Després del dia del dinar i les explicacions de l'Albert, un altre dia, sols, amb la Lívia tornem a parlar del tema. Com que l'Albert en algun moment havia fet servir l'expressió "incapacitat de mentir" per a referir-se a la "incapacitat d'ocultar" de les persones com l'Elisabet (condicionades per trets psicòtics importants), amb la Lívia diem que és una expressió, la que inclou la paraula "mentir", equívoca. Perquè de fet l'Elisabet també podia ser, i de vegades ho era, una gran mentidera. Podia mentir de la manera més natural, convincent i quotidiana.

Era així perquè el recurs a la mentida és un tret general de totes les persones amb problemes d'addiccions (i no parlo només del consum de substàncies). I com que el problema addictiu en el cas de l'Elisabet era important, les mentides també formaven part de la seva vida diària, sobretot quan volia aconseguir alguna cosa (estimulants, o el que fos), i d'entrada no tenia els mitjans per a aconseguir-la. 

Llavors qualsevol podia ser víctima dels seus enganys (sobretot durant les etapes de més descontrol). En primer lloc, els seus pares, mentre van viure (de manera especial la mare, víctima silenciosa i permanent de xantatges, amenaces, extorsions, robatoris...). Uns pares que, per descomptat, van ser les persones que més es van desgastar i esgotar a causa de la vida de l'Elisabet marcada per la malaltia mental. 

Després dels pares, també podia ser víctima dels seus enganys, en diferent grau, la part de la família que tenia més tracte amb ella. I segons les etapes, també els veïns, els dependents de farmàcies, bars, estancs i altres botigues, o els companys de residència, o fins i tot gent del carrer. Quan l'Elisabet tenia "la necessitat imperiosa" d'estimulants, tot li valia i res no l'aturava. 

D'altra banda, hi havia una característica seva que l'afavoria. I és que l'Elisabet podia fer aquestes coses, però quan les feia, després tenia remordiments de consciència. Potser no era capaç d'evitar fer-les, però més tard se n'avergonyia. I sens dubte això la va ajudar a anar controlant una mica aquests desordres i abusos. 

Amb el temps, entre l'ajuda dels remordiments, i potser també a causa de l'edat i de la minva de vitalitat, l'Elisabet va poder anar moderant el consum d'estimulants (i, per tant, també els comportaments abusius relacionats amb la seva obtenció), fins que al voltant dels seixanta anys els va abandonar del tot. 

D'altra banda, abans d'arribar a aquest punt d'inflexió definitiu, quan tenia alguna recaiguda, cada vegada es disculpava més sovint. I es disculpava de cor, perquè de fet, sentint-se esclava de la compulsió d'una banda i, d'una altra banda mentint, no s'agradava. Se sentia malament, quan passaven aquestes coses. 

Ella volia "arribar a ser millor". I aquesta faceta seva, junt amb la nostra consciència de la seva fragilitat i de la seva vida tan difícil, inspirava una gran tendresa i afavoria la relació amb ella.

Transparència i opacitat

"Cualquiera que te aparte porque te volviste loco es un gilipollas integral al que no necesitas tener cerca. (...) Nadie busca volverse loco a propósito. Nadie. Lo que sucede es que, el día menos pensado, la burbuja que has creado para intentar que todo duela mucho menos estalla, pero en lugar de hacerlo para afuera lo hace hacia adentro y… ¡alehop! Las voces llegan." Ángel Martín (1)

Quan l'Elisabet tenia vint anys, o algun més, de vegades passava per casa de la Lívia, la seva germana gran, que ja vivia independent, amb la seva parella d'aleshores. L'Elisabet, a causa de l'addicció a les amfetamines, i a causa dels problemes psicòtics i paranoics que de vegades patia (activats a causa del consum de les amfetamines), llavors tenia ja una vida molt complicada. 

Tant les addiccions com els problemes mentals severs són un tipus de problemes d'una envergadura que no només capgiren la vida de qui els pateix, sinó que també fan molt de respecte a les persones que envolten qui els pateix. El company de la Lívia (l'anomenaré Albert), llavors es va esforçar per entendre aquell món tan complicat, d'entrada "incomprensible", de l'Elisabet. Amb aquest propòsit, entre altres coses va llegir algun llibre sobre l'esquizofrènia i les psicosis, sobretot de la línia del que s'anomenava antipsiquiatria (era a mitjans dels 70, i aquest punt de vista sobre els problemes mentals estava en plena efervescència, sobretot en alguns ambients).

Fa uns dies vaig dinar a casa de l'Albert. Érem ell, la seva companya actual, la Lívia i jo. I vam parlar de l'Elisabet, i en concret d'aquells anys. L'Albert ens va explicar que durant aquella etapa (fa uns 45 anys), de vegades havia parlat amb l'Elisabet dels seus problemes. I que ella, entre altres coses, alguna vegada li havia dit que la gent podia llegir els seus pensaments, que qualsevol persona els hi podia llegir. I que això l'angoixava molt.

Un dia l'Albert li va preguntar si creia que, mentre estaven parlant, ell també li podia llegir els pensaments. I ella li va dir que sí. A continuació, ell li va dir si el podria creure, si li assegurava que no li podia llegir els pensaments, que no ho podia fer de cap manera. I ella li va contestar que, si ell li deia això, li estaria dient una mentida. La convicció de l'Elisabet era absoluta.

Del que llavors va llegir buscant informació, junt amb el que li explicava l'Elisabet, l'Albert va entendre que les persones com ella, a causa dels seus trets psicòtics, no són capaces de crear un filtre, mantenir una barrera, que protegeixi la seva intimitat. I els seus deliris se'ls desborden, es fan públics (tal com deien els autors d'aquells textos que havia llegit). Que en aquest sentit són persones en part "transparents" i, per tant, molt vulnerables davant dels altres. 

No sé si explico prou bé el que va explicar l'Albert. Suposo que ho explico barrejant el que ell ens va dir amb el que jo també he anat pensat sobre aquest tema al llarg dels anys, des que vaig llegir per primer cop algun llibre del Ronald D. Laing i algun altre autor de la mateixa línia (també va ser durant els anys 70, i crec que llavors vaig entendre poc aquestes idees; d'entrada, perquè la meva lectura era només "teòrica", no tenia cap cas real i proper com el de l'Elisabet, a diferència de l'Albert).

Segons aquest punt de vista, resulta que les persones com l'Elisabet són vulnerables perquè són persones amb dificultats de cara a aquesta possible "ocultació íntima", tan necessària de cara a poder tenir una vida estable i gestionable. El que passa és que nosaltres en som poc conscients, del que això suposa. No ens adonem del que significa tenir o no aquesta capacitat. I és que si aquesta característica "tan normal entre les persones normals" ens faltes, nosaltres també ens veuríem abocats "a les portes de la bogeria". Perquè és una funció mental tan necessària com, pel que fa a l'oxigenació de la sang, l'aire que respirem.

És a dir, que si no ens "extraviem en la bogeria" és precisament per això, perquè nosaltres sí que tenim aquesta capacitat de "discriminar i filtrar" el que volem compartir i el que no. I això ens permet viure amb un mínim de tranquil.litat, sense desesperar-nos. 

Tenint en compte tot això, podria dir-se que, d'alguna manera, l'Elisabet tenia raó, però no la raó que ella es pensava: la gent no li podia llegir el pensament, per descomptat que no, però podia ser conscient, a causa de coses que ella deia i feia, que el seu cap era un caos de vegades sacsejat per al.lucinacions i deliris molt trasbalsadors. Que la trasbalsaven a ella, i també a la persona que en fos conscient. Per això també és comprensible que, en general, la gent eviti implicar-se en la vida de les persones que pateixen aquest tipus de problemes. 

Amb l'edat, crec que l'Elisabet va anar aprenent "a no ser tan transparent"... Va ser part del seu aprenentatge de supervivència per tal de poder gestionar una mica millor la vida difícil que li havia tocat viure.

No sé si els trets psicòtics i paranoics de quan tenia vint anys eren més accentuats que els de quan ja passava dels  seixanta, quan jo em relacionava amb ella. No ho sé, el que sí que sé és que de gran aquests trets li seguien complicant la vida i generant malestars, de vegades molt intensos. Però crec que alhora, i aquesta era una diferència important, ella havia après a ser "una mica més opaca" (segons la forma d'exposar-ho del Ronald D. Laing). Tenia més autocontrol. I aquesta capacitat adquirida òbviament jugava a favor seu, de cara al fet que la seva vida de cada dia no fos tan complicada.

Eren dos aprenentatges. El primer, aprendre a ser menys transparent, més reservada (en el sentit que he exposat). El segon, adquirir algunes eines que l'ajudessin a gestionar una mica millor les oscil.lacions de les seves emocions. D'aquesta manera, a partir dels dos aprenentatges, amb els anys va anar entenent que estar "a dins o a fora" dels estats psicòtics i paranoics (i la "manera" com hi estava), no era només una qüestió de total atzar, incontrolable. 

Ella podia intervenir-hi i, de vegades menys i de vegades més, influir en l'evolució dels seus estats. És a dir, que es va empoderar, ja que, a diferència de les explicacions que li donava a l'Albert quan tenia vint anys, les que em donava a mi quan en tenia seixanta és cert que encara tenien (de vegades), "un peu a dins de la bogeria", però l'altre (moltes vegades) el podia tenir a fora. I al marge d'això, en qualsevol cas, de gran, era capaç de mantenir normalment activa "la cortina de l'opacitat", sobretot si percebia el més mínim risc per part de l'entorn.

Llevat dels moments amb més ofuscació i bloqueig, hi havia espais així, de més lucidesa i serenitat, molts, uns espais pels quals ella podia transitar de manera més relaxada, i fins i tot gaudir-los. Potser no eren tants espais com li hauria agradat a ella, i com ens hauria agradat a les persones que l'estimàvem, però aquests espais existien.

--
(1) Por si las voces vuelven, Planeta, 2021 (p. 22)

Més diners

Segueixo amb el tema dels diners que vaig iniciar fa dies.

De mica en mica, a l'anar coneixent l'Elisabet, li anava agafant afecte. I a partir d'aquest afecte i d'aquest interès, la idea o possibilitat de la reducció dels diners que ella podia disposar la vaig veure cada vegada més assenyada, de cara a que la seva vida potser pogués ser una mica més fàcil (parlo de potser vuit anys abans de la seva mort). Primer, és clar, era necessari que això la Lívia ho veiés clar, ja que a efectes pràctics era ella qui principalment exercia de tutora de l'Elisabet. De manera oficiosa, ja que l'Elisabet no estava incapacitada. Després, faltaria encara el més difícil de tot: fer-li entendre una mica a l'Elisabet aquesta argumentació, com a mínim una mica, per tal que no s'ho agafés només com una imposició del tot arbitrària, aquesta reducció dels diners de butxaca. Són temes ben complicats: fins a quin punt podem prendre aquest tipus de decisions que afecten la vida d'una altra persona? És millor no prendre-les, per tal de preservar totalment la seva llibertat de decisió? Quan a efectes pràctics s'exerceix de tutor d'una persona no incapacitada (però que és obvi que necessita aquesta tutela), ¿què és prioritari, respectar la legalitat, o respectar l'esperit, l'objectiu final d'aquests instruments jurídics protectors, que en definitiva el que busquen és el millor per a la persona amb dificultats per a autogestionar-se? És fàcil, posar-se d'acord sobre allò que se suposa que és preferible per a una altra persona? Fins a quin punt tenim dret a intervenir per tal de frenar "la tendència al caos" que poden tenir algunes persones? Etc. I també: en el cas concret de l'Elisabet, ¿hauria sigut millor incapacitar-la, per tal de no haver-se de plantejar una part d'aquestes preguntes? ¿O va ser millor evitar-ho, ja que a la pràctica ella finalment sempre acceptava aquesta tutela, i haver-se sabut legalment incapacitada sens dubte encara l'hauria fet sentir més malament? (1) No hi ha respostes fàcils. Perquè tot es pot mirar des de punts de vista diferents. El punt de vista meu és aquest: davant de cada cas, qui hi estigui implicat ha d'anar avaluant la situació, amb interès, prudència i honestedat. I a continuació, si li toca decidir, hauria d'optar per allò que en aquell moment li sembli més beneficiós, oportú, assenyat, o menys traumàtic. I si després resulta que no funciona, llavors caldrà repensar-ho, i fer canvis... les vegades que convingui. Si haig de fer un resum del paper de la Lívia pel que fa a aquest tema, en relació amb l'Elisabet, només pot ser aquest: en conjunt, durant els anys que jo en vaig ser testimoni, la Lívia va fer molt bé el seu paper de germana gran i de tutora oficiosa de l'Elisabet. I si alguna vegada la Lívia potser es va equivocar, va ser per la senzilla raó que havia optat per implicar-se en la gestió i l'acompanyament de la difícil vida de l'Elisabet. De vegades ens n’oblidem, d'això tan elemental: "només es poden equivocar les persones que fan coses". Les que quan cal, estan allí, on cal, intentant fer el que sembla que llavors cal. I la Lívia, durant molts anys "va estar allí", atenta, pendent de l'Elisabet. En va fer moltes, de coses per ella. I totes des d'una gran estima cap a la seva germana. -- (1) Tenint en compte l'estat de l'Elisabet, el seu diagnòstic i el seu historial, si s'haguessin posat en marxa els tràmits per a la incapacitació, no hi hauria hagut dificultats per a aconseguir-la.