Els desitjos

Quan l'Elisabet explicava la gran il.lusió que li podia fer comprar-se, per exemple, una peça de roba determinada, si li preguntava què passava quan ja se l'havia comprat, reconeixia que de seguida tenia un nou desig de compra. És a dir, s'adonava que sobretot l'excitava el pensament de la compra, el pensament de l'adquisició, però que després la satisfacció per la possessió d'allò comprat en general era petita. Sobretot, comparada amb totes les expectatives que l'havien precedit.

No tots els dies podies parlar amb ella d'aquesta manera, però alguns sí. Passava de forma intermitent: quan estava encegada per l'obsessió de la compra de torn, per descomptat era impossible. En canvi, quan no la tenia segrestada una d'aquestes obsessions compradores, llavors s'adonava força bé d'aquestes trampes del món dels desitjos.

Sigui dit de passada. Que ella de vegades se n'adonés tenia el seu mèrit: hi ha persones, moltes, sense cap problema mental, i en teoria molt intel.ligents, que no arriben a entendre mai aquestes beceroles sobre el món dels desitjos, les satisfaccions, els miratges emocionals, les frustracions...

Quan a l'Elisabet li parlava d'aquest tema no ho feia mai en termes absoluts, com si la satisfacció de qualsevol desig fos una fotesa. Hauria sigut ridícul (i estúpid: sense desitjos seríem com pedres). N'hi parlava només amb la intenció que ella pogués veure que, sense satisfer "tots" els seus desitjos de compres (tenint en compte a més que era materialment impossible, a causa de la limitació dels seus diners), però permetent-se'n alguns, també podia passar-s'ho bé. Per exemple, mirant d'assaborir una mica més aquests petits plaers, sense caure en la trampa del nou desig automàtic.

Doncs això, que de tant en tant, si venia una mica a tomb, parlàvem d'aquestes coses (i de vegades ella ho entenia i deia que sí, i altres vegades potser deia que ni ho entenia ni ho volia entendre...). Jo li deia que, des del meu punt de vista, el punt just, en relació amb aquest tema, segurament era permetre's alguns gustos o capricis, però sense caure en l'esclavitud de les compres compulsives. Que em semblava que aquesta era la clau: en la mesura del possible, aprendre a navegar amb més tranquil.litat i serenor per aquest món dels desitjos. Perquè la pretensió de satisfer-los tots, a més de ser inviable, el més fàcil era que li generés frustració i malestar, en lloc de satisfacció i benestar.

Per descomptat, i suposo que ja se sobreentén, quan parlàvem d'aquest tema jo només em referia "als desitjos materials", i més concretament, els relacionats amb les compres. Els altres desitjos, tan comprensibles com per exemple el de tenir una vida més fàcil i lliure, hauria sigut una indelicadesa tractar-los de la mateixa manera (i una estupidesa, tal com ja he dit abans). Ho aclareixo, i ho remarco, perquè de vegades potser som poc receptius, davant aquest desig vital i absolutament humà d'algú de tenir una vida més fàcil, més lliure, amb menys patiment de la que té.

De fet, el més probable és que si la vida de l'Elisabet hagués sigut més normal, reeixida i gratificant, com per exemple la de les seves germanes, tot això de les compres no hauria sigut cap problema important. No hauria tingut tants dies sencers buits i sense al.licients, dies durant els quals, a falta d'una altra ocupació, d'un altre entreteniment, l'ocupació sovint acabava sent aquesta, fantasiejar amb les compres i anar-se encaboriant per la manera com les podria dur a terme.

El telèfon

Quan es va morir feia potser tres anys que l'Elisabet tenia un telèfon mòbil. Feia "només" uns tres anys; ho dic així perquè, quan amb la Lívia vam pensar que podria estar bé que en tingués un, a continuació també ens vam adonar que, com era, que fins llavors no se'ns havia acudit que en pogués tenir.

Fins aleshores, per parlar amb l'Elisabet havíem de telefonar al telèfon de la residència, a unes hores determinades, confiar que llavors agafessin el telèfon, i que a continuació, si ella no estava a la vora, hi hagués algú de bona voluntat que la volgués anar a buscar.  

Quan trucava ella, de vegades ho feia amb el telèfon de la residència, i de vegades amb el mòbil d'algun company o companya, perquè a la residència ja hi havia  persones que en tenien (i que, sigui dit de passada, aprofitaven per fer el seu "negociet de locutori", deixant trucar a qui no en tenia i li convenia trucar... cosa que, naturalment, després l'Elisabet també va aprendre a fer).

Comprar-li un mòbil va ser un gran encert. A partir de llavors, no només la podíem trucar i parlar amb ella amb facilitat, quan convenia pel que fos, o perquè ens venia de gust, sinó que ella també ho podia fer. I ho feia; de vegades ens trucava (a nosaltres o a alguna altra germana o germà) perquè estava avorrida, de vegades perquè estava contenta i li venia de gust explicar-ho, de vegades perquè tenia núvols foscos al cap, i necessitava parlar-ne... 

I quan van començar els confinaments a causa del virus, i després els ingressos a causa del seu càncer, va ser una gran sort, que el tingués i que funcionés, ja que sinó la seva sensació d'aïllament hauria sigut molt més gran.

Sempre que penso en el mòbil de l'Elisabet penso en el que he dit al principi: com és que ens va costar tant adonar-nos "que no en tenia", quan totes les germanes i germans, i les cunyades i cunyats (jo entre ells), i les nebodes i els nebots, tots en teníem des de feia molts anys, i ens semblava el més normal tenir-ne? No només normal, sinó fins i tot "imprescindible".

L'única de la família que no en tenia era ella (i tal com ens va demostrar després, va aprendre a fer-lo anar amb facilitat). 

En aquest sentit, el mòbil, el que ella no tenia i tots els altres sí teníem, segurament és com un símbol. Un símbol de la naturalitat amb què vivim que les vides d'aquestes persones siguin, no només diferents a causa dels seus problemes mentals, sinó també, pel que fa a alguns aspectes o temes de la seva vida (o drets), "innecessàriament diferents" (o injustament diferents).

La roba

Quan amb la Lívia vam anar a la residència a recollir les coses de l'Elisabet, el que hi havia més era roba, munts de roba, tanta, que vam haver de fer diferents viatges, amb un carret, fins a un punt de recollida de roba usada (que per sort, estava bastant a la vora de la residència).

A la residència abans ja ens havien dit que la roba l'havíem de recollir. Que quan algú es moria, la roba no l'aprofitaven, per tal de no generar sentiments d'incomoditat entre la gent pel fet de fer servir "la roba d'un difunt". Però la veritat és que, mentre recollíem les bosses amb la roba de l'Elisabet, hi havia usuàries que ens miraven amb molt interès, suposo que lamentant no poder revisar les bosses i arreplegar alguna de les peces de roba que ens anàvem enduent.

A la Lívia i a mi ens va sorprendre d'entrada que l'Elisabet tingués tanta roba, quan vam veure aquell munt de bosses. Però de fet era bastant comprensible: comprar roba era una de les coses que més li agradava a l'Elisabet. Disposava de pocs diners de butxaca, però tenia localitzades al barri diferents botigues de roba de segona mà, i n'era una bona clienta (les vegades que l'havien traslladat de residència, al cap de poc ja sabia les botigues de segona mà que hi havia al nou barri).

No era estrany que, quan l'anàvem a veure, la veiéssim vestida amb roba que no li havíem vist mai. I llavors potser ens deia: "Mira, aquesta brusa (o faldilla, o jaqueta, o el que fos), m'ha costat només dos euros!", i li brillaven els ulls.

D'altar banda, realment tenia tanta roba, l'Elisabet, tenia tantes coses? Després d'haver recollit les seves coses de la residència, algun cop hi he pensat, i ho he vist d'una altra manera, i m'ha sobtat no haver-hi pensat abans.

Aquell dia, vam fer diferents viatges fins al punt de recollida. I uns dies abans ja havíem fet un altre viatge, des de casa de la Lívia a un altre punt de recollida, amb la roba que la Lívia també li havia estat guardant. La de casa de la Lívia vam aconseguir carregar-la tota de cop al carret. I amb un únic viatge la vam dur. És a dir, que en total, amb ben poca estona, entre el dia de la residència i el dia de casa de la Lívia, havíem "solucionat" el tema de les pertinences de l'Elisabet (també ens havíem endut de la residència una bossa gran amb uns quants objectes seus, una única bossa, no hi tenia res més). 

Penso en quan es mor algú que vivia a casa seva, i llavors potser s'ha de buidar el seu pis. La feina que dóna buidar el pis, amb totes les coses que normalment qui hi vivia ha anat acumulant al llarg dels anys. Per exemple, penso en el cas del pis dels meus pares; quan va morir finalment la meva mare, aquesta feina sobretot la vaig fer jo, i em va durar mesos. En canvi, en el cas de l'Elisabet, a la Lívia i a mi només ens havia ocupat dues estones. 

El punt i final de tota una vida gestionat en dues estones.

Una altra missa

"Vas ser una dona excepcional, de gran empenta i molt carisma. La teva sorprenent alegria era motiu de desitjada companyia, perquè sabies donar estima i conversa a parts iguals." 

La residència on vivia l'Elisabet organitza una missa dedicada a ella per tal que els residents que vulguin hi puguin anar. La missa es fa a la mateixa parròquia i amb el mateix capellà que tres dies abans havia acabat les trenta misses gregorianes per l'Elisabet, encomanades per la família.

Al final d'aquesta nova missa, un dels més o menys vint residents que hi han assistit s'aixeca i, des del faristol de les lectures, llegeix un text escrit per ell, del qual la cita inicial n'és una part.

El mossèn, durant la missa també parla de l'Elisabet. Recorda els últims mesos, abans de l'etapa dels ingressos, quan ja estava malalta però alguns dies encara anava a missa, i a causa dels atacs de tos que li venien, es posava al fons de l'església. De fet, durant aquella etapa, si els atacs de tos eren molt forts fins i tot sortia al carrer una estona, per tal de no molestar.

A la missa, a banda dels companys i companyes de residència de l'Elisabet, també hi ha les poques persones que habitualment van a aquestes misses diàries del vespre, unes vuit persones, tot dones, grans o molt grans. 

Aquestes dones suposo que es queden una mica sobtades, a causa del comportament d'alguns dels feligresos que avui les acompanyen. Per exemple, en el moment de donar la pau, cosa que ara, pel tema del virus, la gent normalment fa només mirant-se, i amb un petit gest del cap, un dels residents comença a passejar-se amunt i avall per l'església donant la mà a tothom, de manera efusiva, tant si l'altre vol com si no vol. I a més amb la mascareta no ja per sota del nas, sinó que mig se la mossega, tota mig bavejada.

I quan el capellà el parenostre amb els braços oberts, cinc o sis dels residents dels primers bancs també obren els braços ben oberts, com el capellà, i mormolen alguna cosa semblant a allò que va dient el capellà.

És, sens dubte, una missa especial. I entendridora. Perquè tot és innocent, autèntic, de bona fe. Jo no pensava anar-hi (no havia anat a cap de les trenta misses gregorianes), però la Lívia em va demanar si aquesta vegada la volia acompanyar, perquè anar-hi sola se li feia una mica costerut. I llavors no em va costar gens dir-li que sí. 

Un cop ja a l'església, la veritat és que estic content d'haver-hi anat, perquè si una missa ja és sempre una funció, un "espectacle" (vista amb els meus ulls d'incrèdul), aquesta a més és, tal com he dit, una missa molt especial. No només perquè està dedicada a l'Elisabet, i perquè acompanyo la Lívia, sinó sobretot per aquests feligresos especials d'avui, amb els seus comportaments també especials (i sobretot amb les seves vides especials, els detalls de les quals ignoro, però sens dubte vides difícils o molt difícils, com la de l'Elisabet).

Quan al final de la missa el company de residència de l'Elisabet llegeix el text que ha preparat, també diu: "Eres una dona de gran entusiasme, t'il.lusionaves per les coses que realment valien la pena." I això em fa somriure, perquè també em venen al cap les vegades i els temes amb relació als quals sovint l'Elisabet més aviat feia al revés... 

D'altra banda, això passa sovint, que quan algú es mor, en els parlaments que potser es fan o en els obituaris dels diaris, la tendència és a inflar (o fins i tot inventar), els aspectes més amables, positius, del difunt o difunta, i es passa una mica de puntetes sobre els eventuals aspectes potser més complicats. De manera que el text d'aquest company també serveix per "normalitzar", en aquest sentit, aquest últim acte sobre la vida de l'Elisabet.

Quan s'acaba la missa i sortim al carrer, un altre company de l'Elisabet amb el qual ella hi havia tingut una bona amistat, s'adreça a la Lívia i li fa una estreta abraçada, de fet, una abraçada de pop... Després, li pregunto a la Lívia: "Tu què creus que volia, aquest, fer-te una abraçada de condol, o grapejar-te una mica?" I ella està d'acord que segurament la segona opció.

I tornem cap a casa, rient, els dos contents d'haver anat a aquesta missa, i també amb un tel de tristesa, amb el pes del record de l'Elisabet... 

Jo, per anar a la missa, m'he posat una de les samarretes de l'Elisabet que he volgut conservar. M'agrada aquesta samarreta, és de color blau clar, estampada amb altres blaus, una samarreta alegra, estiuenca. 

I sobretot m'agrada dur-la avui (al darrere del coll, hi ha les inicials de l'Elisabet marcades amb retolador, per tal que quan la rentaven a la residència, no s'extraviés).

Les llibretes

Quan cada setmana la Lívia i jo quedàvem amb l'Elisabet a algun bar per fer un cafè i parlar una estona, si l'Elisabet havia arribat abans, potser la trobàvem escrivint. Quan ens veia, llavors parava d'escriure, tancava la llibreta i la guardava. No feia cap comentari sobre què escrivia, només deia, de vegades, que escriure li anava bé.

Quan ja estava molt malalta, uns deu dies abans de morir li vaig preguntar que, "si es moria", què volia que se'n fes, de les seves llibretes. Es va quedar callada, pensant, sense dir-me res. Com que vaig veure que la pregunta l'havia sobtat, per no atabalar-la llavors li vaig dir que no es preocupés, que si de cas ja s'ho pensaria, que no corria gens de pressa.

Li ho vaig preguntar així, "si es moria", perquè que era poca la vida que li quedava en teoria ja ho sabia. Aleshores ja només li feien un tractament pal.liatiu, per tal que no patís. Però de vegades semblava que ella encara s'aferrava a la possibilitat d'un miracle. 

Els següents dies que la vaig anar a veure estava cada vegada més malament. A causa d'això, era bastant evident que, tal com estava, no hauria sigut oportú recordar-li la pregunta. Perquè la pregunta, tot i que plantejada com a possibilitat, "si et morissis", era també un recordatori de la mort que se li anava acostant.

El dia que va morir, amb la Lívia després vam recollir les coses de l'Elisabet que hi havia a l'habitació del centre sociosanitari on havia passat les últimes setmanes. Entre aquestes coses, hi havia dues llibretes. No recordo quan va deixar d'escriure-hi alguna cosa, el que sí recordo és que els primers dies al sociosanitari tenia la llibreta a l'abast, i compto que en algun moment la devia fer servir, mentre que els últims dies la llibreta i els bolígrafs ja havien quedat arraconats.

Unes setmanes més tard, també amb la Lívia, vam anar a la residència on l'Elisabet havia viscut els últims dos anys. Hi vam anar a recollir les coses que encara hi tenia. A banda de la roba, vam recollir també alguns objectes seus, algun llibre, estampes... i més llibretes, crec que quatre.

La Lívia, a casa seva, ja tenia una maleta plena de llibretes de l'Elisabet, acumulades durant els anys anteriors (a causa dels diferents trasllats de residències, la Lívia li guardava algunes coses). I llavors la Lívia va afegir a la maleta les llibretes recollides al sociosanitari i a la residència.

Jo tenia clar que si l'Elisabet, quan li ho vaig preguntar, m'hagués dit que, si ella moria, les llibretes s'havien de llençar, sense que ningú les llegís, hauria calgut fer-ho. No hauria tingut cap dubte sobre aquesta "obligació", i sense obrir-ne ni una. Però l'Elisabet no m'havia contestat. I abans d'aquell dia, ella no havia fet tampoc cap comentari, mai, sobre el que li agradaria que es fes amb les seves llibretes, si algun dia ella ja no ho podia decidir.

L'Elisabet tenia ben present que la Lívia li guardava les llibretes velles a la maleta. Sabia també que, si un dia volia, podia anar-les a mirar, o endur-se-les, o llençar-les (l'Elisabet, abans del diagnòstic del càncer, a l’última residència tenia molta llibertat de moviments, i amb vint minuts passejant, si volia, podia arribar a casa de la Lívia). A més, alguna vegada també li ho havíem recordat, que tenia la maleta amb les llibretes. Ho sabia, però no havia demostrat mai gens d’interès per mirar-se-les, ni havia fet cap comentari, tal com he dit, sobre que volgués que algun dia se'n fes una cosa o una altra.

Des del meu punt de vista, un cop ella morta, aquest escenari deixava la porta oberta a decidir, llavors, què se n'havia de fer, de les seves llibretes. Sobretot, per part de la Lívia, que no només li havia custodiat les llibretes antigues durant anys, sinó que alhora havia exercit, de manera oficiosa però constant i atenta, des de feia molt de temps (des que van morir els pares), de tutora de l'Elisabet. He dit de manera oficiosa, perquè l'Elisabet no va estar mai incapacitada, tot i tenir reconegut un grau de discapacitat elevat a causa dels seus problemes mentals (ho recordo per si de cas: la incapacitació és una actuació judicial, la discapacitat és una qüestió estrictament mèdica... una altra cosa és que, de vegades, discapacitat i incapacitació vagin de la mà, però no ha de ser forçosament així).

Ara que ella havia mort i ja no podia dir-nos què volia que se'n fes, de les llibretes, que se n'havia de fer? Teníem dret a llegir-les? Fins aleshores, la Lívia no les havia obert, tot i guardar-les des de feia molts anys. Des del meu punt de vista, plantejar-se poder llegir els escrits de l'Elisabet no era una qüestió de tafaneria: podia tenir una utilitat. Quina utilitat? Doncs la d'entendre una mica més quina havia sigut, com havia sigut, la vida de l'Elisabet, "des de la seva pròpia perspectiva més íntima", i per tant, probablement, més determinant.

Amb l'Elisabet havíem parlat moltes vegades, molt, i de vegades amb graus de confiança sorprenents. Sobretot, els dies que estàvem ella i jo sols. I parlant amb ella, alguns dies d'aquests de més confiança, de tant en tant ja m'havia anat donant pistes, de vegades molt concretes, detallades, d’en quins estats d'angoixa, pànic, paranoia, bogeria de vegades es veia atrapada. 

Jo tenia molt presents aquestes explicacions de l'Elisabet, el contingut aquestes confidències. I pensava, penso, que allò que ella havia anat escrivint durant anys, precisament perquè eren paraules escrites, i contundents, descarnades, podia, podria facilitar, arribar a entendre millor el que havia sigut la seva vida. 

Perquè entendre aquests mons, els mons de les persones amb problemes mentals importants, no és fàcil. I no és només que no sigui fàcil, sinó que de vegades en aquests casos els altres d'entrada ja posem una barrera, o més d'una. Establim una mena de "cordó sanitari emocional" autoprotector. Perquè sovint preferim ignorar aquests mons, ja que ser-ne massa conscients "atemptaria" contra la tranquil.litat personal a què tots aspirem: si en sabem poca cosa, millor, ja que així "també és poca cosa", menys intensa, la manera com ens afecta (de vegades, això també explica la falta de credibilitat que en aquests casos atorguem a segons quins relats: "no serà tant", "exagera", etc.).

En el cas de l'Elisabet crec que passava una mica això, val a dir que afavorit pel seu vessant més rialler i simpàtic, l'habitual quan es relacionava amb la gent, i de manera més concreta amb els familiars. I això era bo, per descomptat, i alhora també tenia aquest risc, que era fàcil que llavors no poguessis adonar-te, o que fos més difícil que t'adonessis, "de l'altra part seva".

La Lívia de moment no es veu amb cor de llegir les llibretes de l'Elisabet. N'ha fullejat alguna, i s'ha angoixat molt, al veure-hi tan present aquesta part, negra, dura, adolorida, de la vida de l'Elisabet. Perquè això és el que hi ha, de manera majoritària, a les llibretes, poca alegria i bastant dolor. 

Jo he fullejat alguna llibreta, i m'he entristit. Però no m'he angoixat com la Lívia, perquè de fet no hi he trobat res que, poc o molt, en un moment o un altre, abans l'Elisabet no me n'hagués dit ja alguna cosa, o bastant. La diferència, això sí, és que ara ho he trobat escrit, i veure-ho escrit em colpeix més. I per partida doble, pel fet de veure com les idees fixes, torturants i distorsionades, les mateixes, de forma reiterada, es van repetint al llarg de les pàgines, de les llibretes, dels anys.

De moment, ara la maleta amb les llibretes de l'Elisabet torna a estar tancada. Potser més endavant la tornarem a obrir, ja ho veurem. I si ho fem, potser llavors en tornaré a parlar. Jo crec que estaria bé acabar-ho fent, ja n'he explicat el motiu, però també sóc conscient que és un tema delicat i difícil, que requereix esforç, temps, lentitud, atenció i delicadesa. Sobretot molta atenció i molta delicadesa. Ja ho veurem.

(Entendre els escrits de l'Elisabet costa, perquè encara que la redacció sigui ben correcta, la lletra no és fàcil d'entendre. I l'altre inconvenient és que no hi ha dates, de manera que només es pot situar el que explica a partir de les referències temporals i d'ubicacions que inclou, quan és el cas que les inclou).

Les converses sobre temes religiosos

Ja m'he referit abans a les converses amb l'Elisabet sobre temes religiosos, i a les gestions que es van fer, les últimes setmanes de la seva vida, per tal que pogués veure de tant en tant un mossèn. Amb un resultat val a dir que satisfactori només a mitges. De fet, en el recordatori seu, una de les coses que es deia era que va morir cristianament, i això és veritat només a mitges. Sí que va morir cristianament, perquè era creient, però ni va rebre en l'últim moment l'extremaunció (cosa que sens dubte li hauria agradat), ni sé exactament l'última vegada que es va poder confessar (cosa que per a ella era molt important). Si no m'equivoco, durant l'última setmana no vam aconseguir que cap mossèn l'anés a veure. També és veritat que no pensàvem que la mort li arribés tan de pressa com li va arribar.

Pel que fa a totes aquestes gestions (les converses amb ella durant anys, i les gestions relacionades amb mossens i misses les últimes setmanes), el curiós és que jo me'n vaig ocupar bastant, tot i ser segurament el més descregut de tots els seus familiars. I el cas és que em va agradar fer-ho: oblidar-me de la meva falta de fe (i de la meva eventual vena anticlerical, en determinats moments), i fer les coses amb l'únic objectiu que ella es pogués sentir millor. Fins al punt de demanar també, un cop ella ja morta, les misses gregorianes. De demanar-les tot i pensar jo que, d'una banda, morta l'Elisabet, ja tot era absurd, i que, d'una altra banda, era igualment absurda tota aquesta història de les misses que serveixen per sortir abans d'un purgatori en l'existència del qual no hi crec per anar a un cel en el qual tampoc hi crec.

I malgrat tot, ho vaig anar fent. Primer, durant anys, les converses amb ella sobre aquests temes, i al final les gestions. Per un únic motiu: perquè per a ella era important... i per a mi, "important ho era ella". El que tenia clar era que aquests tipus d'acompanyament o complicitat per a ella era positiu, i que com que la seva vida ja era prou difícil, tocar aquestes tecles de manera adequada i respectuosa, li podia aportar algun alleujament.

De fet, a banda de les seves xerrades ocasionals amb els rectors de les parròquies properes a les residències per les quals anava passant, crec que no tenia gaire més oportunitats d'aquest tipus. A més, aquests mossens, algunes vegades eren més pacients i generosos amb el seu temps, i altres potser una mica més expeditius (cosa d'altra banda comprensible, atesa la manca actual de mossens i l'acumulació de feligresos que els toca).

Era jo, un descregut absolut, la persona més adequada per fer aquest acompanyament? No ho crec, però el cas és que, quan em va semblar que calia, no vaig tenir dubtes sobre que valia la pena intentar-ho. I tenint en compte les circumstàncies, crec que aquest paper no el vaig fer del tot malament.

La dutxa

L'Elisabet tenia el costum de dutxar-se a primera hora del matí, després de llevar-se. Era estrany que algun dia es saltés la dutxa, i si passava, després se'n penedia, perquè la trobava a faltar. 

Per a l'Elisabet, dutxar-se quan es llevava tenia tant efectes antidepressius com antipsicòtics, i no ho dic en un sentit figurat, sinó literal. En general, quan es llevava, l'Elisabet se sentia malament, amb pensaments invasius obsessius, distorsionats, desagradables, i alhora amb la sensació de tenir poques forces. Sovint deia que aquella era la pitjor hora del dia (també és veritat que havia passat etapes que no era així, i que llavors l'hora dolenta potser era una altra).

El cas és que el pas per la dutxa, després de llevar-se, la transformava, sobretot quan es veia amb cor de dutxar-se amb aigua freda. Dels molts medicaments que es prenia, no n'hi havia cap que li fes un efecte tan directe, que es pogués associar de manera tan clara l'acció (dutxar-se), amb l'efecte o reacció posterior (trobar-se millor).

A partir del moment que a causa del deteriorament de la seva salut van començar els ingressos en hospitals i sociosanitaris, es van començar a espaiar les dutxes. Sobretot, a causa de problemes logístics i del personal disponible; com que cada vegada estava més dèbil, dutxar-se sola ja era un risc. I al final, ja no es dutxava ni la dutxaven mai: la rentaven al llit.

Dutxar-te, quan et ve de gust, estiguis o no malalt, és un plaer immens, i quan pel motiu que sigui, edat, malalties, els plaers de la teva vida se't van reduint i acabant, que aquest també se t'acabi (si era un dels teus plaers), suposa una derrota més. L'Elisabet primer es queixava, pel fet de no poder-se dutxar el sovint que desitjava... fins que al final va assumir que no hi havia alternativa, i llavors ja no es va queixar més. Aquesta derrota, aquesta renúncia, l'Elisabet també la va haver d'assimilar.

Abans, és a dir, abans del diagnòstic del càncer i de les posteriors visites cada vegada més freqüents als hospitals, a les diferents residències de persones amb malalties mentals en les quals havia viscut l'Elisabet (des de feia potser més de vint anys), el tema de les dutxes havia funcionat de maneres diferents. De vegades també havia tingut les dutxes restringides, de vegades molt. Des de fora, costava pair-ho, això, que ella, desitjant-ho tant, i demanant-ho, i anant-li tant bé, no es pogués dutxar més sovint, cada dia, i que s'hagués d'esperar dos, o tres o més dies, fins que "li tornés a tocar". De vegades, al mig de l'estiu, amb unes temperatures ben elevades. En aquest sentit, l'última residència en la qual va estar va ser la millor de totes: es podia dutxar quan volia. Però també va ser la que va durar menys, perquè dos anys després d'arribar-hi, també va arribar el diagnòstic funest.

T'entristia, això de les dutxes, i d'altra banda també ho entenies: a aquestes residències hi havia massa residents, i poques dutxes, i poques cuidadores... El que fallava era "el sistema". 

Bé, ho entenies i no ho entenies, que la realitat fos aquesta... Perquè no volies entendre que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils, una cosa tan elemental (i tan recomanable), una activitat que de fet se'ls hauria de fomentar, dutxar-se, se'ls restringís "pel motiu que fos". I en el cas concret de l'Elisabet, encara era més difícil d'assumir: ella, una persona per a la qual dutxar-se tenia uns efectes tan positius, sobre el seu estat d'ànim... (per ser-ne conscient, només calia parlar-ne amb ella, escoltar-la).

O dit d'una altra manera: mirat des d'aquesta perspectiva, aquest no fer el cas que caldria fer als efectes terapèutics de les dutxes, és un indici de poca atenció per part dels responsables de l'organització del funcionament d'aquestes residències. I probablement no és només un problema de diners, de recursos disponibles (que també ho és, per descomptat), sinó també, si més no en part, "del tipus de mirada" que sobre les persones ingressades i els seus problemes, tenen els professionals que se n'ocupen (sobretot els gestors; no parlo de les auxiliars, que estan al peu del canó, sempre desbordades per la feina).

Per si de cas, i per acabar: no estic insinuant que les dutxes podrien substituir els medicaments, només estic dient que, segurament, posant atenció a aspectes com aquest (la dutxa diària en el cas de l'Elisabet, i el que s'escaigui en cada cas), potser es podria permetre la reducció d'algun medicament... o com a mínim que, amb els mateixos medicaments, l'estat d'ànim dels malalts fos millor. 

Perquè se suposa que aquest és l'objectiu, oi?

Restrenyiments / 2

A partir de l'escrit anterior, he continuat escrivint sobre aquest tema dels restrenyiments a una altra banda, pensant tant en l'Elisabet com en altres persones en situacions semblants (per exemple, la meva mare, també amb problemes greus de restrenyiments agreujats pels psicofàrmacs que es prenia).

Sobre els restrenyiments
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments.html

Sobre els restrenyiments / 2
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments-2.html