Quan es va morir feia potser tres anys que l'Elisabet tenia un telèfon mòbil. Feia "només" uns tres anys; ho dic així perquè, quan amb la Lívia vam pensar que podria estar bé que en tingués un, a continuació també ens vam adonar que, com era, que fins llavors no se'ns havia acudit que en pogués tenir.
Fins aleshores, per parlar amb l'Elisabet havíem de telefonar al telèfon de la residència, a unes hores determinades, confiar que llavors agafessin el telèfon, i que a continuació, si ella no estava a la vora, hi hagués algú de bona voluntat que la volgués anar a buscar.
Quan trucava ella, de vegades ho feia amb el telèfon de la residència, i de vegades amb el mòbil d'algun company o companya, perquè a la residència ja hi havia persones que en tenien (i que, sigui dit de passada, aprofitaven per fer el seu "negociet de locutori", deixant trucar a qui no en tenia i li convenia trucar... cosa que, naturalment, després l'Elisabet també va aprendre a fer).
Comprar-li un mòbil va ser un gran encert. A partir de llavors, no només la podíem trucar i parlar amb ella amb facilitat, quan convenia pel que fos, o perquè ens venia de gust, sinó que ella també ho podia fer. I ho feia; de vegades ens trucava (a nosaltres o a alguna altra germana o germà) perquè estava avorrida, de vegades perquè estava contenta i li venia de gust explicar-ho, de vegades perquè tenia núvols foscos al cap, i necessitava parlar-ne...
I quan van començar els confinaments a causa del virus, i després els ingressos a causa del seu càncer, va ser una gran sort, que el tingués i que funcionés, ja que sinó la seva sensació d'aïllament hauria sigut molt més gran.
Sempre que penso en el mòbil de l'Elisabet penso en el que he dit al principi: com és que ens va costar tant adonar-nos "que no en tenia", quan totes les germanes i germans, i les cunyades i cunyats (jo entre ells), i les nebodes i els nebots, tots en teníem des de feia molts anys, i ens semblava el més normal tenir-ne? No només normal, sinó fins i tot "imprescindible".
L'única de la família que no en tenia era ella (i tal com ens va demostrar després, va aprendre a fer-lo anar amb facilitat).
En aquest sentit, el mòbil, el que ella no tenia i tots els altres sí teníem, segurament és com un símbol. Un símbol de la naturalitat amb què vivim que les vides d'aquestes persones siguin, no només diferents a causa dels seus problemes mentals, sinó també, pel que fa a alguns aspectes o temes de la seva vida (o drets), "innecessàriament diferents" (o injustament diferents).