Quan l'Elisabet explicava la gran il.lusió que li podia fer comprar-se, per exemple, una peça de roba determinada, si li preguntava què passava quan ja se l'havia comprat, reconeixia que de seguida tenia un nou desig de compra. És a dir, s'adonava que sobretot l'excitava el pensament de la compra, el pensament de l'adquisició, però que després la satisfacció per la possessió d'allò comprat en general era petita. Sobretot, comparada amb totes les expectatives que l'havien precedit.
No tots els dies podies parlar amb ella d'aquesta manera, però alguns sí. Passava de forma intermitent: quan estava encegada per l'obsessió de la compra de torn, per descomptat era impossible. En canvi, quan no la tenia segrestada una d'aquestes obsessions compradores, llavors s'adonava força bé d'aquestes trampes del món dels desitjos.
Sigui dit de passada. Que ella de vegades se n'adonés tenia el seu mèrit: hi ha persones, moltes, sense cap problema mental, i en teoria molt intel.ligents, que no arriben a entendre mai aquestes beceroles sobre el món dels desitjos, les satisfaccions, els miratges emocionals, les frustracions...
Quan a l'Elisabet li parlava d'aquest tema no ho feia mai en termes absoluts, com si la satisfacció de qualsevol desig fos una fotesa. Hauria sigut ridícul (i estúpid: sense desitjos seríem com pedres). N'hi parlava només amb la intenció que ella pogués veure que, sense satisfer "tots" els seus desitjos de compres (tenint en compte a més que era materialment impossible, a causa de la limitació dels seus diners), però permetent-se'n alguns, també podia passar-s'ho bé. Per exemple, mirant d'assaborir una mica més aquests petits plaers, sense caure en la trampa del nou desig automàtic.
Doncs això, que de tant en tant, si venia una mica a tomb, parlàvem d'aquestes coses (i de vegades ella ho entenia i deia que sí, i altres vegades potser deia que ni ho entenia ni ho volia entendre...). Jo li deia que, des del meu punt de vista, el punt just, en relació amb aquest tema, segurament era permetre's alguns gustos o capricis, però sense caure en l'esclavitud de les compres compulsives. Que em semblava que aquesta era la clau: en la mesura del possible, aprendre a navegar amb més tranquil.litat i serenor per aquest món dels desitjos. Perquè la pretensió de satisfer-los tots, a més de ser inviable, el més fàcil era que li generés frustració i malestar, en lloc de satisfacció i benestar.
Per descomptat, i suposo que ja se sobreentén, quan parlàvem d'aquest tema jo només em referia "als desitjos materials", i més concretament, els relacionats amb les compres. Els altres desitjos, tan comprensibles com per exemple el de tenir una vida més fàcil i lliure, hauria sigut una indelicadesa tractar-los de la mateixa manera (i una estupidesa, tal com ja he dit abans). Ho aclareixo, i ho remarco, perquè de vegades potser som poc receptius, davant aquest desig vital i absolutament humà d'algú de tenir una vida més fàcil, més lliure, amb menys patiment de la que té.
De fet, el més probable és que si la vida de l'Elisabet hagués sigut més normal, reeixida i gratificant, com per exemple la de les seves germanes, tot això de les compres no hauria sigut cap problema important. No hauria tingut tants dies sencers buits i sense al.licients, dies durant els quals, a falta d'una altra ocupació, d'un altre entreteniment, l'ocupació sovint acabava sent aquesta, fantasiejar amb les compres i anar-se encaboriant per la manera com les podria dur a terme.