"Vas ser una dona excepcional, de gran empenta i molt carisma. La teva sorprenent alegria era motiu de desitjada companyia, perquè sabies donar estima i conversa a parts iguals."
La residència on vivia l'Elisabet organitza una missa dedicada a ella per tal que els residents que vulguin hi puguin anar. La missa es fa a la mateixa parròquia i amb el mateix capellà que tres dies abans havia acabat les trenta misses gregorianes per l'Elisabet, encomanades per la família.
Al final d'aquesta nova missa, un dels més o menys vint residents que hi han assistit s'aixeca i, des del faristol de les lectures, llegeix un text escrit per ell, del qual la cita inicial n'és una part.
El mossèn, durant la missa també parla de l'Elisabet. Recorda els últims mesos, abans de l'etapa dels ingressos, quan ja estava malalta però alguns dies encara anava a missa, i a causa dels atacs de tos que li venien, es posava al fons de l'església. De fet, durant aquella etapa, si els atacs de tos eren molt forts fins i tot sortia al carrer una estona, per tal de no molestar.
A la missa, a banda dels companys i companyes de residència de l'Elisabet, també hi ha les poques persones que habitualment van a aquestes misses diàries del vespre, unes vuit persones, tot dones, grans o molt grans.
Aquestes dones suposo que es queden una mica sobtades, a causa del comportament d'alguns dels feligresos que avui les acompanyen. Per exemple, en el moment de donar la pau, cosa que ara, pel tema del virus, la gent normalment fa només mirant-se, i amb un petit gest del cap, un dels residents comença a passejar-se amunt i avall per l'església donant la mà a tothom, de manera efusiva, tant si l'altre vol com si no vol. I a més amb la mascareta no ja per sota del nas, sinó que mig se la mossega, tota mig bavejada.
I quan el capellà el parenostre amb els braços oberts, cinc o sis dels residents dels primers bancs també obren els braços ben oberts, com el capellà, i mormolen alguna cosa semblant a allò que va dient el capellà.
És, sens dubte, una missa especial. I entendridora. Perquè tot és innocent, autèntic, de bona fe. Jo no pensava anar-hi (no havia anat a cap de les trenta misses gregorianes), però la Lívia em va demanar si aquesta vegada la volia acompanyar, perquè anar-hi sola se li feia una mica costerut. I llavors no em va costar gens dir-li que sí.
Un cop ja a l'església, la veritat és que estic content d'haver-hi anat, perquè si una missa ja és sempre una funció, un "espectacle" (vista amb els meus ulls d'incrèdul), aquesta a més és, tal com he dit, una missa molt especial. No només perquè està dedicada a l'Elisabet, i perquè acompanyo la Lívia, sinó sobretot per aquests feligresos especials d'avui, amb els seus comportaments també especials (i sobretot amb les seves vides especials, els detalls de les quals ignoro, però sens dubte vides difícils o molt difícils, com la de l'Elisabet).
Quan al final de la missa el company de residència de l'Elisabet llegeix el text que ha preparat, també diu: "Eres una dona de gran entusiasme, t'il.lusionaves per les coses que realment valien la pena." I això em fa somriure, perquè també em venen al cap les vegades i els temes amb relació als quals sovint l'Elisabet més aviat feia al revés...
D'altra banda, això passa sovint, que quan algú es mor, en els parlaments que potser es fan o en els obituaris dels diaris, la tendència és a inflar (o fins i tot inventar), els aspectes més amables, positius, del difunt o difunta, i es passa una mica de puntetes sobre els eventuals aspectes potser més complicats. De manera que el text d'aquest company també serveix per "normalitzar", en aquest sentit, aquest últim acte sobre la vida de l'Elisabet.
Quan s'acaba la missa i sortim al carrer, un altre company de l'Elisabet amb el qual ella hi havia tingut una bona amistat, s'adreça a la Lívia i li fa una estreta abraçada, de fet, una abraçada de pop... Després, li pregunto a la Lívia: "Tu què creus que volia, aquest, fer-te una abraçada de condol, o grapejar-te una mica?" I ella està d'acord que segurament la segona opció.
I tornem cap a casa, rient, els dos contents d'haver anat a aquesta missa, i també amb un tel de tristesa, amb el pes del record de l'Elisabet...
Jo, per anar a la missa, m'he posat una de les samarretes de l'Elisabet que he volgut conservar. M'agrada aquesta samarreta, és de color blau clar, estampada amb altres blaus, una samarreta alegra, estiuenca.
I sobretot m'agrada dur-la avui (al darrere del coll, hi ha les inicials de l'Elisabet marcades amb retolador, per tal que quan la rentaven a la residència, no s'extraviés).