Quan amb la Lívia vam anar a la residència a recollir les coses de l'Elisabet, el que hi havia més era roba, munts de roba, tanta, que vam haver de fer diferents viatges, amb un carret, fins a un punt de recollida de roba usada (que per sort, estava bastant a la vora de la residència).
A la residència abans ja ens havien dit que la roba l'havíem de recollir. Que quan algú es moria, la roba no l'aprofitaven, per tal de no generar sentiments d'incomoditat entre la gent pel fet de fer servir "la roba d'un difunt". Però la veritat és que, mentre recollíem les bosses amb la roba de l'Elisabet, hi havia usuàries que ens miraven amb molt interès, suposo que lamentant no poder revisar les bosses i arreplegar alguna de les peces de roba que ens anàvem enduent.
A la Lívia i a mi ens va sorprendre d'entrada que l'Elisabet tingués tanta roba, quan vam veure aquell munt de bosses. Però de fet era bastant comprensible: comprar roba era una de les coses que més li agradava a l'Elisabet. Disposava de pocs diners de butxaca, però tenia localitzades al barri diferents botigues de roba de segona mà, i n'era una bona clienta (les vegades que l'havien traslladat de residència, al cap de poc ja sabia les botigues de segona mà que hi havia al nou barri).
No era estrany que, quan l'anàvem a veure, la veiéssim vestida amb roba que no li havíem vist mai. I llavors potser ens deia: "Mira, aquesta brusa (o faldilla, o jaqueta, o el que fos), m'ha costat només dos euros!", i li brillaven els ulls.
D'altar banda, realment tenia tanta roba, l'Elisabet, tenia tantes coses? Després d'haver recollit les seves coses de la residència, algun cop hi he pensat, i ho he vist d'una altra manera, i m'ha sobtat no haver-hi pensat abans.
Aquell dia, vam fer diferents viatges fins al punt de recollida. I uns dies abans ja havíem fet un altre viatge, des de casa de la Lívia a un altre punt de recollida, amb la roba que la Lívia també li havia estat guardant. La de casa de la Lívia vam aconseguir carregar-la tota de cop al carret. I amb un únic viatge la vam dur. És a dir, que en total, amb ben poca estona, entre el dia de la residència i el dia de casa de la Lívia, havíem "solucionat" el tema de les pertinences de l'Elisabet (també ens havíem endut de la residència una bossa gran amb uns quants objectes seus, una única bossa, no hi tenia res més).
Penso en quan es mor algú que vivia a casa seva, i llavors potser s'ha de buidar el seu pis. La feina que dóna buidar el pis, amb totes les coses que normalment qui hi vivia ha anat acumulant al llarg dels anys. Per exemple, penso en el cas del pis dels meus pares; quan va morir finalment la meva mare, aquesta feina sobretot la vaig fer jo, i em va durar mesos. En canvi, en el cas de l'Elisabet, a la Lívia i a mi només ens havia ocupat dues estones.
El punt i final de tota una vida gestionat en dues estones.