Ja m'he referit abans a les converses amb l'Elisabet sobre temes religiosos, i a les gestions que es van fer, les últimes setmanes de la seva vida, per tal que pogués veure de tant en tant un mossèn. Amb un resultat val a dir que satisfactori només a mitges. De fet, en el recordatori seu, una de les coses que es deia era que va morir cristianament, i això és veritat només a mitges. Sí que va morir cristianament, perquè era creient, però ni va rebre en l'últim moment l'extremaunció (cosa que sens dubte li hauria agradat), ni sé exactament l'última vegada que es va poder confessar (cosa que per a ella era molt important). Si no m'equivoco, durant l'última setmana no vam aconseguir que cap mossèn l'anés a veure. També és veritat que no pensàvem que la mort li arribés tan de pressa com li va arribar.
Pel que fa a totes aquestes gestions (les converses amb ella durant anys, i les gestions relacionades amb mossens i misses les últimes setmanes), el curiós és que jo me'n vaig ocupar bastant, tot i ser segurament el més descregut de tots els seus familiars. I el cas és que em va agradar fer-ho: oblidar-me de la meva falta de fe (i de la meva eventual vena anticlerical, en determinats moments), i fer les coses amb l'únic objectiu que ella es pogués sentir millor. Fins al punt de demanar també, un cop ella ja morta, les misses gregorianes. De demanar-les tot i pensar jo que, d'una banda, morta l'Elisabet, ja tot era absurd, i que, d'una altra banda, era igualment absurda tota aquesta història de les misses que serveixen per sortir abans d'un purgatori en l'existència del qual no hi crec per anar a un cel en el qual tampoc hi crec.
I malgrat tot, ho vaig anar fent. Primer, durant anys, les converses amb ella sobre aquests temes, i al final les gestions. Per un únic motiu: perquè per a ella era important... i per a mi, "important ho era ella". El que tenia clar era que aquests tipus d'acompanyament o complicitat per a ella era positiu, i que com que la seva vida ja era prou difícil, tocar aquestes tecles de manera adequada i respectuosa, li podia aportar algun alleujament.
De fet, a banda de les seves xerrades ocasionals amb els rectors de les parròquies properes a les residències per les quals anava passant, crec que no tenia gaire més oportunitats d'aquest tipus. A més, aquests mossens, algunes vegades eren més pacients i generosos amb el seu temps, i altres potser una mica més expeditius (cosa d'altra banda comprensible, atesa la manca actual de mossens i l'acumulació de feligresos que els toca).
Era jo, un descregut absolut, la persona més adequada per fer aquest acompanyament? No ho crec, però el cas és que, quan em va semblar que calia, no vaig tenir dubtes sobre que valia la pena intentar-ho. I tenint en compte les circumstàncies, crec que aquest paper no el vaig fer del tot malament.