L'Elisabet tenia el costum de dutxar-se a primera hora del matí, després de llevar-se. Era estrany que algun dia es saltés la dutxa, i si passava, després se'n penedia, perquè la trobava a faltar.
Per a l'Elisabet, dutxar-se quan es llevava tenia tant efectes antidepressius com antipsicòtics, i no ho dic en un sentit figurat, sinó literal. En general, quan es llevava, l'Elisabet se sentia malament, amb pensaments invasius obsessius, distorsionats, desagradables, i alhora amb la sensació de tenir poques forces. Sovint deia que aquella era la pitjor hora del dia (també és veritat que havia passat etapes que no era així, i que llavors l'hora dolenta potser era una altra).
El cas és que el pas per la dutxa, després de llevar-se, la transformava, sobretot quan es veia amb cor de dutxar-se amb aigua freda. Dels molts medicaments que es prenia, no n'hi havia cap que li fes un efecte tan directe, que es pogués associar de manera tan clara l'acció (dutxar-se), amb l'efecte o reacció posterior (trobar-se millor).
A partir del moment que a causa del deteriorament de la seva salut van començar els ingressos en hospitals i sociosanitaris, es van començar a espaiar les dutxes. Sobretot, a causa de problemes logístics i del personal disponible; com que cada vegada estava més dèbil, dutxar-se sola ja era un risc. I al final, ja no es dutxava ni la dutxaven mai: la rentaven al llit.
Dutxar-te, quan et ve de gust, estiguis o no malalt, és un plaer immens, i quan pel motiu que sigui, edat, malalties, els plaers de la teva vida se't van reduint i acabant, que aquest també se t'acabi (si era un dels teus plaers), suposa una derrota més. L'Elisabet primer es queixava, pel fet de no poder-se dutxar el sovint que desitjava... fins que al final va assumir que no hi havia alternativa, i llavors ja no es va queixar més. Aquesta derrota, aquesta renúncia, l'Elisabet també la va haver d'assimilar.
Abans, és a dir, abans del diagnòstic del càncer i de les posteriors visites cada vegada més freqüents als hospitals, a les diferents residències de persones amb malalties mentals en les quals havia viscut l'Elisabet (des de feia potser més de vint anys), el tema de les dutxes havia funcionat de maneres diferents. De vegades també havia tingut les dutxes restringides, de vegades molt. Des de fora, costava pair-ho, això, que ella, desitjant-ho tant, i demanant-ho, i anant-li tant bé, no es pogués dutxar més sovint, cada dia, i que s'hagués d'esperar dos, o tres o més dies, fins que "li tornés a tocar". De vegades, al mig de l'estiu, amb unes temperatures ben elevades. En aquest sentit, l'última residència en la qual va estar va ser la millor de totes: es podia dutxar quan volia. Però també va ser la que va durar menys, perquè dos anys després d'arribar-hi, també va arribar el diagnòstic funest.
T'entristia, això de les dutxes, i d'altra banda també ho entenies: a aquestes residències hi havia massa residents, i poques dutxes, i poques cuidadores... El que fallava era "el sistema".
Bé, ho entenies i no ho entenies, que la realitat fos aquesta... Perquè no volies entendre que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils, una cosa tan elemental (i tan recomanable), una activitat que de fet se'ls hauria de fomentar, dutxar-se, se'ls restringís "pel motiu que fos". I en el cas concret de l'Elisabet, encara era més difícil d'assumir: ella, una persona per a la qual dutxar-se tenia uns efectes tan positius, sobre el seu estat d'ànim... (per ser-ne conscient, només calia parlar-ne amb ella, escoltar-la).
O dit d'una altra manera: mirat des d'aquesta perspectiva, aquest no fer el cas que caldria fer als efectes terapèutics de les dutxes, és un indici de poca atenció per part dels responsables de l'organització del funcionament d'aquestes residències. I probablement no és només un problema de diners, de recursos disponibles (que també ho és, per descomptat), sinó també, si més no en part, "del tipus de mirada" que sobre les persones ingressades i els seus problemes, tenen els professionals que se n'ocupen (sobretot els gestors; no parlo de les auxiliars, que estan al peu del canó, sempre desbordades per la feina).
Per si de cas, i per acabar: no estic insinuant que les dutxes podrien substituir els medicaments, només estic dient que, segurament, posant atenció a aspectes com aquest (la dutxa diària en el cas de l'Elisabet, i el que s'escaigui en cada cas), potser es podria permetre la reducció d'algun medicament... o com a mínim que, amb els mateixos medicaments, l'estat d'ànim dels malalts fos millor.
Perquè se suposa que aquest és l'objectiu, oi?