Miro fotos de l'Elisabet que guarda la Lívia. Una és una foto de grup, amb els germans i germanes, acompanyats de les respectives parelles, a la sortida d'un restaurant, el dia que l'Elisabet feia seixanta anys. Una altra és anterior, del menjador familiar, al costat de la mare, ja bastant gran, junt amb una altra germana, les tres somriuen. En una altra surt en una barca, al mig del mar, també riallera, al costat d'un cunyat seu. Una altra és d'un viatge que va fer a Estocolm, a casa d'un germà... Totes són fotos de quan ja vivia en una o una altra residència psiquiàtrica.
L'Elisabet va tenir la sort que la seva família sempre va estar pendent d'ella. De quan els pares vivien en sé poc, només en puc explicar el que m'han explicat, i el resum seria que la implicació dels pares va ser sempre molt gran, permanent, i també esgotadora, a causa de les crisis de l'Elisabet.
Dels últims deu anys, a partir de quan jo la vaig conèixer, puc dir el que vaig veure: aquesta implicació de les germanes i els germans. Per exemple, si cada setmana, amb la Lívia, l'anàvem a veure, també cada setmana, un altre dia, algun altre germà també l'anava a veure. Ara tu, ara jo, s'ho anaven organitzant, de manera que ella tingués sempre garantida aquesta segona visita setmanal.
Llavors, quan la vaig conèixer, jo ja coneixia el món de les malalties mentals, el món dels centres dedicats a les persones amb aquestes malalties, i amb aquesta experiència, m'era fàcil adonar-me del que he dit, que la família de l'Elisabet, a causa de la implicació en la seva complicada vida, era un cas no habitual.
Els dies que l'anàvem a veure amb la Lívia, teníem les nostres petites rutines, pautes i complicitats. I amb els altres germans passava el mateix, l'estil, el contingut de les trobades, en cada cas era poc o molt diferent, i aquesta diversitat suposo que jugava a favor seu; ella, amb cada germà o germana, hi tenia una relació una mica especial.
Una manera de veure encara amb més claredat això que dic de la família de l'Elisabet, era tenir una mica de curiositat per saber què passava amb els diferents companys i companyes de residència de l'Elisabet. D'entrada, alguns ja no tenien cap mena de família, a altres els familiars que els quedaven potser vivien lluny, o estaven desbordats o limitats per diferents circumstàncies (malalties, falta de recursos, etc.). N'hi havia que potser hi pensaven per Nadal, i el dia del seu sant o aniversari, i prou. Alguns casos eren molt tristos.
És clar, també hi havia famílies, o potser més que famílies familiars concrets, amb una gran implicació, però eren més aviat l'excepció. Tanmateix, no recordo cap cas que, com a conjunt familiar, hi hagués el grau d'implicació i perseverança de la família de l'Elisabet.
A les residències psiquiàtriques, les persones ingressades, al pes de la seva malaltia hi tenen afegit el pes d'aquesta solitud: "ens han aparcat aquí, i ens han oblidat". No es tracta de fer ara, ni ho pretenc, cap judici sobre les persones que s'han distanciat dels seus familiars, de vegades a causa de factors tan comprensibles com les limitacions d'edat, o l'esgotament absolut a causa de la relació tan difícil amb el familiar malalt. De vegades, quan veus algun pare o mare, ja molt vellets, caminant amb dificultat, amb el bastó, insegurs, amb una mirada trista i aclaparada, que van a veure el fill o filla ingressat a la residència psiquiàtrica, sents una tristesa i una desolació molt grans, infinites...
D'altra banda, cal tenir en compte també que per molt impecable que sigui el comportament de la família (com en el cas de l'Elisabet), aquest sentiment "d'estar aparcat", marginat, empresonat, és inevitable que existeixi. Perquè és un sentiment "normal", que té la seva raó de ser. Ja que, en general, el que fem com a societat en aquests casos és això: els malalts mentals els enviem als magatzems de malalts mentals, els vells els enviem als magatzems de vells... A partir d'aquesta obvietat, o "catàstrofe estructural", llavors hi ha persones que, a sobre, tenen la condemna afegida de la desaparició de la família.
L'Elisabet, per tant, "només tenia mitja condemna", perquè la família no la va abandonar. Però aquest sentiment "d'estar tancada contra la seva voluntat en un manicomi", i que això era injust, també el tenia. I moltes vegades era un sentiment difícil de gestionar.
L'Elisabet valorava la família, però alhora, la relació que hi tenia no sempre era fàcil. D'una banda, a causa de les seves distorsions, de la seva poca consciència, de vegades, del seu estat i les seves limitacions. I, d'una altra banda, tal com he dit, a causa de la seva consciència lúcida "de ser una persona empresonada", mentre que alhora veia que els altres, la gent en general i els germans en concret, campaven al seu aire. I els envejava, de vegades molt, tot i que procurava no manifestar-ho.
De vegades també els culpabilitzava de la seva situació, de vegades de manera molt dura.
A causa d'això, de vegades la relació amb l'Elisabet no era fàscil, era complicada, cantelluda. I aquesta faceta episòdica més dura d'ella encara feia més lloable la implicació sostinguda dels seus germans i germanes. Dic germans i germanes i hauria d'afegir "i les respectives parelles", perquè aquesta és una altra peculiaritat d'aquesta història. Perquè sense la complicitat d'aquestes parelles, tot hauria sigut diferent. En aquest cas va ser així i, de tan acostumats que hi estàvem, ho trobàvem normal.
El cert, però, és que moltes vegades (dissortadament massa vegades), és diferent. Abans he parlat de malalts semiabandonats, ja fos a causa de la manca de familiars, o de les limitacions d'aquests familiars, o del seu cansament. No és l'única possible causa d'aquesta situació "d'orfenesa". També pot passar, i passa, que un familiar, a causa de la pressió de la seva parella, que potser es queixa de l'atenció que l'altre dedica al seu germà o germana amb problemes mentals (ingressat o no), acaba forçant el distanciament. Quan passa això, el familiar es troba entre l'espasa i la paret, ha de triar, i en aquests casos en general qui queda a la cuneta és el malalt.
No va ser el cas de la família de l'Elisabet, ho reitero. Al contrari, els sobrevinguts, no només no van actuar mai d'aquesta manera, sinó que es van acoblar del tot a aquella situació: es van integrar completament "a l'equip familiar", i van contribuir, vam contribuir (jo també era un sobrevingut), a què la gestió de tot el relacionat amb l'Elisabet fos el més fàcil possible, i no més difícil.