La tia monja

Crec que qui primer em va parlar de la tia monja de la Lívia i l'Elisabet va ser l'Elisabet. Recordo que alguna vegada l'Elisabet m'havia explicat que, quan va estar ingressada al Frenopàtic, la tia Mercè l'anava a veure cada setmana, i li portava llibres de contingut religiós, a banda d'alguna estampa.

Aquell ingrés va ser un més dels diferents ingressos que, durant uns anys, es van anar repetint, a conseqüència de les diferents crisis de l'Elisabet, que feien que acabés ingressada de vegades en un hospital i de vegades en un altre. De fet, la llista de tots els hospitals pels quals va passar seria bastant extensa. Pel que fa a aquesta etapa en concret del Frenopàtic, es veu que no va ser gaire llarga.

Tant si la tia l'anava a veure amb un propòsit religiós, com si hi anava principalment com a tia i per l'afecte que sentia per l'Elisabet, o per les dues coses alhora, el cas és que hi anava. I això l'Elisabet ho valorava. A més, a l'Elisabet, aquells llibres, potser amb vides de sants, també li agradaven, perquè era una noia creient, de manera que aquelles hagiografies li feien companyia. Quan molts anys més tard jo vaig conèixer l'Elisabet, aquell món religiós seguia sent el seu (un món curiós, infantil, ple de contradiccions i distorsions...). De fet, ja gran, de vegades fins i tot tenia la fantasia de fer-se monja ella, de tant en tant ho deia.

Pel que fa a aquesta tia monja, havia començat la seva vida religiosa de manera curiosa. Era una bona violinista, i als vint anys ja tocava en una orquestra. Tothom donava per fet que seguiria per aquest camí, però llavors, de manera inesperada, va dir que es volia fer monja. Els seus pares s'ho van agafar molt malament, s'hi van oposar, i a causa d'aquesta oposició, ella va tirar pel dret: un dia va deixar una nota damunt del seu llit i es va escapar. Llavors, amb vint anys encara s'era menor d'edat, i a més, encara que ja es fos major d'edat (no sé si era als vint-i-un, o vint-i-dos, o els que fossin), les noies fins als vint-i-cinc no podien marxar de casa sense autorització paterna, llevat que fos per casar-se o fer-se monja. 

Es va fer monja de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Llavors aquestes monges encara anaven amb aquelles còfies amb unes "ales" immenses, una cosa que cridava molt l'atenció. Ella va anar amb aquell hàbit fins que la seva orde va abandonar aquell model de còfia i va simplificar el vestuari. 

Eren unes monges que feien una vida molt austera, fins al punt que més aviat passaven gana (a la frugalitat dels costums de l'orde, s'hi afegia la precarietat de la postguerra). Quan la tia Mercè, de tant en tant, anava a dinar a casa de la seva germana (la mare de la Lívia i l'Elisabet), se la veia contenta, de poder menjar una mica bé i sense quedar-se amb gana.

Al fer-se monja es va acabar el violí, i a partir de llavors es va dedicar a fer de professora en una escola per a noies sense recursos, amb les que també muntava obres de teatre, a la representació de les quals de vegades hi anaven la Lívia i l'Elisabet. Una característica d'aquelles monges era (segueix sent) la seva dedicació al treball social, en un àmbit o un altre.

Ara torno al Frenopàtic, per explicar-ne una curiositat. Resulta que jo tinc el record que, de ben peti, hi vaig estar com a mínim una vegada. L'única possibilitat, és clar, és que els meus pares, o un d'ells, i m'hi duguessin, m'imagino que per anar a veure ells algú. Però és un record mínim, només aquesta paraula estranya, "Frenopàtic", i unes imatges del lloc, sobretot dels jardins, i també dels edificis per fora.

Tenia aquest record de quan era petit. Però la certesa que hi havia hagut un lloc anomenat Frenopàtic, i la seva ubicació, a Les Corts, això no va arribar fins potser quaranta-cinc anys després, quan l'Elisabet me'n va parlar. Llavors, vaig buscar-ne informació, i quan vaig trobar fotos dels jardins i els edificis del Frenopàtic, aquelles imatges van encaixar amb els meus records de quan era petit.

Per descomptat, això no demostra en absolut que jo hi hagués estat. És un record potser inventat? Crec que no, però no ho sé (no puc descartar que sigui una trampa de la meva memòria, perquè sé que a les memòries els agrada fer-nos males passades).

Si és cert que realment hi vaig estar, en aquest cas seria la primera visita meva a un centre de salut mental. La primera de les moltes que, després, al llarg de dècades, he anat fent a diferents centres, per veure diferents persones, i que han anat determinant una part important de la meva vida.

Reunió de familiars

"La salud mental, la locura, no se puede atajar y resolver totalmente, también tenemos que aprender a convivir con ella y aceptar que está ahí." Mar García Puig (El Periódico, 1/4/2022)

Al graó de l'entrada d'una botiga tancada hi ha dos homes i una dona asseguts. Per l'expressió de la cara, pel fet d'estar asseguts aquí, i una mica també per com van vestits, és fàcil deduir, sobretot per a algú del barri, que viuen a la residència per a persones amb problemes mentals que hi ha a la vora, que a més és l'última residència en què va viure l'Elisabet.

Quan de tant en tant passo per aquests carrers i veig escenes com aquesta, penso que quina sort, que aquestes persones puguin estar així al carrer, en lloc d'estar tancades. Una altra cosa és la reivindicació de més activitats per a aquestes persones, de més hores ocupades; però quan pel motiu que sigui les tenen desocupades, està molt bé, que tinguin aquesta llibertat, ja que així la seva vida s'assembla més a la de les persones considerades "normals".

De vegades, aquest tipus d'escenes em recorden una reunió de just abans de l'inici de la pandèmia: una reunió de familiars de persones ingressades en aquesta mateixa residència (de les tres persones del carrer, dues les recordo de quan hi era l'Elisabet)

A la reunió hi vam anar la Lívia i jo; érem poca gent, potser mitja dotzena de persones. I algunes, com nosaltres, hi havíem anat juntes, de manera que en total hi érem com a familiars de potser només sis persones ingressades. Tenint en compte que a la residència hi vivien ara no recordo si al voltant de quaranta o cinquanta persones, doncs érem pocs familiars. Aquesta poca assistència no era tampoc una sorpresa, ja que encaixava amb la poca circulació de familiars que veiem per la residència els dies que hi passàvem. Dic poca, i la veritat és que no recordo haver coincidit mai amb cap familiar, els dies que hi havíem anat.

Dels que estàvem a la reunió, un actuava com a representant dels familiars, una figura que formava part de l'organigrama de la residència (era la primera reunió a la qual nosaltres hi anàvem, i vam entendre que en alguna reunió anterior s'havia acordat que fos ell). La seva funció consistia en recollir les opinions de la gent i, després, fer-les arribar a la direcció de la residència. A les anteriors residències ni tan sols existien, les reunions de familiars, de manera que la possibilitat de poder fer algun suggeriment o queixa "de forma col.lectiva" ja no era possible.

Aquesta persona va començar a fer una exposició de diferents aspectes del funcionament de la residència. De seguida ens va sobtar que, tot el que deia, eren crítiques. Mentrestant, la gent callava. Nosaltres, la Lívia i jo, també, sobretot perquè érem nous i estàvem a l'expectativa (a l'Elisabet feia poc que l'havien traslladat a aquella residència). Després de diferents queixes sobre diferents temes, llavors va dir que els residents de vegades te'ls podies trobar al carrer "asseguts a qualsevol lloc", i que a més sovint no anaven prou endreçats, que donaven una mala imatge... Deia això, i algú li donava la raó, i algú altre no deia res però movia el cap de manera afirmativa.

Llavors a mi se'm va acabar la paciència. Vaig demanar la paraula i vaig dir que no hi estava d'acord. Que nosaltres érem nous, però que estàvem molt contents del funcionament en general de la residència, i que una de les coses que ens semblava una meravella era precisament aquesta, la llibertat que tenien els residents per sortir al carrer. I que si quan estaven al carrer, a causa de com anaven vestits, o de com es movien, o perquè seien aquí o allà, la gent s'adonava que eren malalts mentals, quin problema hi havia? No era això, el que eren? Seria millor tenir-los amagats? ¿O que quan sortissin anessin sempre com nens petits, acompanyats d'una monitora, que supervisés en tot moment el seu comportament? Aquest hauria de ser l'objectiu?

Vaig afegir que, de llocs així, més controlats i rígids, era precisament d'on venia l'Elisabet, i que per això nosaltres, i per descomptat ella, l'Elisabet, valoràvem molt que aquesta residència funciones d'una manera més normal i oberta. És a dir, tractant les persones ingressades d'una manera més semblant a com es tractaria qualsevol persona considerada "normal".

Després de fer aquesta rèplica o explicació, algunes persones em van donar la raó. I en part això també em va entristir. Perquè quan primer havia parlat l'altre, els havia semblat bé, i quan llavors havia parlat jo, la raó llavors me la donaven a mi. Com si no tinguessin gaire criteri, ni estiguessin gaire al cas del funcionament de la residència.

Per sort, el representant de les famílies no va fer cap comentari sobre el que jo havia dit, i ja no recordo com va anar la resta de la reunió, si es va allargar encara una mica o què va passar.

--

Del que va suposar per a l'Elisabet el canvi a aquesta residència, alguna vegada ja n'havia parlat.
-Després de 25 anys, el miracle / 21 de gen. 2020:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html
-La porta oberta / 5 de set. 2022:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2022/09/la-porta-oberta.html
I un exemple del funcionament de la residència anterior:
-Volem sortir / 30 de nov. 2017:
https://xocolataimelindros.blogspot.com/2017/11/volem-sortir.html

Ens hem d'ocupar de les persones vulnerables?

"Acoger es lo que nos hace más humanos a todos, al que acoge y al acogido." Catherine L'Ecuyer (1)

Compassió, solidaritat, afecte, compromís... Si penso en el que he anat escrivint aquí (sobre l'Elisabet, o "amb l'excusa de l'Elisabet"), veig que bona part s'emmarca dins d'un escenari molt definit per les paraules anteriors. De fet, són unes paraules que també expliquen molt els meus orígens: l'educació que vaig rebre, els valors que em van transmetre.

Una cadena de causalitats i casualitats històriques (una família determinada, una escola, unes amistats, un context social... en definitiva, una biografia sotmesa a múltiples atzars), van fer que les coses acabessin sent com són. És a dir, que jo sigui com sóc i que, en conseqüència em comporti com em comporto. I que pel que fa a l'Elisabet, amb ella em comportés com em vaig comportar.

Aclarit això, canvio de tema. Amb una pregunta: ¿per què ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals, o en general vulnerables? No és tan fàcil de contestar com sembla. Perquè inevitablement, quan ho contestem, ho fem a partir d'unes "creences prèvies" (individuals i col.lectives), unes creences que, òbviament, determinen les respostes.

Si acceptem això, aquesta natural i inevitable subordinació al nostre sistema de creences previ, és a dir, que la referència que ens hauria de guiar a l'hora d'opinar és, en definitiva, "una irracionalitat" (o una invenció), se'ns planteja un nou interrogant. Què passa, si les creences són unes altres? Com justifiquem que un sistema de creences és superior a un altre?

Torno a la primera pregunta: ¿ens hem d'ocupar de les persones amb problemes mentals? O encara més: per quin motiu ens hem d'ocupar "d'algú"?

Jo no ho sé. Pel que fa a mi, suposo que (barrejat amb el tema dels valors i de les herències) al llarg de la vida he anat fent allò que en cada moment o etapa m'era més fàcil fer (materialment, emocionalment o ideològicament). Així de senzill. O dit d'una altra manera: crec que a mi el que realment m'hauria costat hauria sigut fer les coses diferent de com les he anat fent.

Quan penso en l'Elisabet i en la meva implicació en la seva vida m'agrada tenir present tot el que acabo d'exposar. Aquesta part d'atzar. Dic ella, l'Elisabet, perquè el fil conductor o excusa d'aquest relat és ella, però l'explicació val igual per a qualsevol altra relació meva amb qui sigui. I de manera més concreta, per a aquest tipus de relacions podríem dir que "asimètriques", en les que un, suposadament, és qui aporta, i l'altre és el receptor (del que sigui). 

Dic suposadament perquè després tot plegat no és tan clar. Si més no en el meu cas. Perquè pel que fa a aquest tipus de relacions en principi asimètriques sovint tinc la sensació "de ser jo també receptor". De vegades fins i tot "quantitativament" més que l'altre, sigui allò rebut de la mateixa o una altra naturalesa. I no és una frase per quedar bé, de compromís. En absolut.

De manera que en aquestes implicacions o relacions hi ha una doble recompensa: allò que l'altre t'aporta, afegit a la satisfacció de sentir que estàs aportant alguna cosa a algú. 

D'altra banda, suposo que aquest és l'escenari ideal: jugar junts, i que tots ens beneficiem del joc, de la relació. I llavors ja no importa ni que els beneficis siguin del mateix tipus per a l'un i l'altre, ni que el joc s'activi per interessos personals, cadascú els seus. Perquè el resultat és un guany per a tothom.

--
(1) Educar en el asombro. Plataforma Editorial, 2012 (p. 64)

La família sobrevinguda també és família

El concepte de família és elàstic i subjectiu. Per exemple, les persones que s'incorporen a una institució religiosa sovint s'hi refereixen com a la seva família. I també hi ha qui considera família seva alguna amistat molt consolidada.

El sentit de família, el sentiment de pertinença o lligam familiar, es pot concretar de diferents maneres. En el meu cas, després de la Lívia i el meu fill, durant els últims deu anys de vida de l'Elisabet ella va ser la persona "de la meva família" a qui em sentia més unit. Les trobades amb l'Elisabet eren regulars, i les converses telefòniques habituals, a partir que ella va tenir telèfon mòbil. Un dia li vaig començar a dir que era "la meva cunyada preferida". Li ho deia tant pel fet que a ella li agradava que li ho digués -s'enriolava quan li ho deia-, com pel fet que era veritat, que era la meva cunyada preferida. Quan li ho deia, llavors ella em tornava la floreta, i em deia que jo era el seu cunyat preferit. I jo li deia que era una fresca, que segur que ho deia a tots els cunyats, per tenir-los contents. I ella tornava a riure. Amb l'Elisabet de vegades rèiem molt. Però, per què l'Elisabet era la meva cunyada preferida? Per què m'hi sentia tan unit? La Lívia estava molt pendent de l'Elisabet, d'aquesta germana amb una vida tan complicada, i suposo que aquesta dedicació i preocupació de la Lívia, al compartir jo la vida amb ella, la vaig anar fent meva. M'agradava, acompanyar la Lívia en el seu acompanyament de l'Elisabet. Un acompanyament que, d'altra banda, no sempre era fàcil, i llavors encara tenia més sentit fer costat a la Lívia. De l'Elisabet m'atreia la barreja o superposició de les diferents maneres de ser d'ella: vulnerable, divertida, caòtica, canviant, entranyable, creient, supersticiosa... Diferents maneres o aspectes que, sumades, totes juntes, "eren ella", l'Elisabet. Sumades i, segons com, de vegades "restades". Perquè un dia l'Elisabet potser només era un conillet espantat, un altre dia potser sobretot una mostela múrria que volia aconseguir el que s'escaigués, un altre dia una mena de gosset que només pensava en menjar-se un caprici, un altre dia un pardal feliç, perquè estàvem els tres junts, amb la Lívia, i fèiem bromes... Segurament l'Elisabet era com tothom. Perquè en general, en lloc de "ser d'una peça", podem ser de diferents maneres, segons els dies, els humors... De diferents maneres "sumades o restades", en funció de la presència, absència o combinació, en cada moment o etapa, de les nostres diferents tendències, peculiaritats, fragilitats, il.lusions, etc. He parlat en passat del meu sentiment d'unió i complicitat amb l'Elisabet. Però segueix existint, encara que ella hagi mort. És igual que amb els meus pares: ja no hi són, però ells, com l'Elisabet, "hi segueixen sent", de manera quotidiana, en el món dels meus records i emocions.

La xocolata desfeta

"Déu va donar ales als àngels, i xocolata als humans." Dita popular.

Uns tres anys abans de morir ella, amb l'Elisabet vam fer una juguesca. No recordo exactament en què consistia, crec que estava relacionada amb la seva capacitat d'autocontenció en relació amb les compres compulsives de roba. El que sí que recordo és que vam quedar que, qui perdés, pagaria una convidada de xocolata desfeta amb xurros.

Va perdre ella, però una setmana per una cosa, una altra perquè no hi pensàvem, va anar passant el temps. Els mesos, els anys. I al final va morir sense que haguéssim pogut anar junts, amb ella i la Lívia, a menjar-nos la xocolata desfeta amb xurros de la juguesca.

Després de morir, amb la Lívia vam dir que allò havia quedat pendent, i que, per tant, encara que l'Elisabet ja no hi pogués ser, un dia nosaltres dos havíem d'anar a menjar-nos aquella xocolata desfeta pendent.

Després de parlar-ne molts cops, finalment, la setmana passada vam anar a la mateixa xocolateria on de vegades anava l'Elisabet (li quedava a la vora de la residència on estava quan vam fer la juguesca). I la Lívia i jo ens vam menjar ben contents les nostres tasses de xocolata desfeta, molt bona, i els nostres plats de xurros, sis xurros a cada plat, també molt bons.

Va ser un matí bonic; els dos vam estar contents, amb aquell bonic ritual. Això sí, ho vam viure de manera una mica diferent, perquè jo sóc una mica fresc, però a la Lívia, quan recorda l'Elisabet, sempre l'envaeix una boira de tristesa i, de vegades, fins i tot sembla que està a punt d'escapar-se-li alguna llàgrima.

("Les coses clares i la xocolata espessa": el títol d'aquesta recopilació de textos sobre l'Elisabet ve d'aquella juguesca, i si en lloc de xurros diu melindros és només perquè "xocolata i xurros" era un nom que llavors ja estava agafat. I perquè els melindros a l'Elisabet també li agradaven molt, igual que a la Lívia i a mi) 

Temps acotat

"Más bien sucede -y de esto también hemos de ser conscientes- que la aproximación es pérdida de seguridad, de tranquilidad y de dominio, y un especial regalo de inquietud." Josep M. Esquirol (1)

Quan amb la Lívia anàvem a veure l'Elisabet, normalment les visites eren bastant iguals, previsibles. Preníem un cafè en un bar, xerràvem una estona amb ella, potser anàvem junts a comprar alguna cosa que necessités... Després, ens acomiadàvem: nosaltres marxàvem cap a casa, i ella tornava a la residència, o es quedava tombant una estona més pel carrer, al seu aire, cosa que ja li agradava.

Potser estàvem amb ella dues hores, i eren fàcils de passar. Amb ella, jo sempre em sentia còmode, a gust.

Però, què hauria passat si, en lloc de les dues hores de visita, haguessin sigut quatre? I si les visites, en lloc d'un cop a la setmana, haguessin sigut diàries? I encara més: i si ella hagué hagut de viure amb nosaltres? Ho hauríem gestionat amb tanta facilitat i amb la mateixa bona predisposició?

Jo sé que no. Ho sabia llavors i ho sé ara, que "més Elisabet" m'hauria costat.

En les trobades amb amics o familiars, uns i altres en general sabem que, en cada cas, amb cada persona hi ha una durada, un temps, dintre del qual ens sentim còmodes. I també sabem que si s'allarga aquest temps, la trobada potser se'ns pot fer pesada (això val tant per a la durada de les trobades, com pel que fa a la seva freqüència). Potser no ho verbalitzem, però normalment en som conscients.

Ser conscients que això és així en general no ens fa sentir malament. Ho trobem normal: compartim amb l'altre un temps i, després, cadascú segueix amb les seves coses. Ara bé, aquesta tranquil.litat o naturalitat posterior és més complicada, quan el teu interlocutor és algú "amb algun tipus de dificultats". Perquè saps, quan el deixes, quan te'n separes, que llavors tu te'n vas "a la teva vida". I l'altre torna a quedar-se "amb la seva": una vida que potser saps que no és gens fàcil. I això et genera un neguit, incomoditat. 

És a dir, hi ha hagut un parèntesi, l'estona de la trobada, del temps compartit, però el final del parèntesi, allò que suposa per a tu i per a l'altre aquest final, és diferent.

El que vull dir és el que ja he dit altres vegades: com a familiars d'una persona amb problemes mentals i ingressada en una residència, d'una banda la nostra dedicació a aquesta persona és limitada (i som nosaltres, no la persona ingressada, els que decidim el grau d'aquesta dedicació nostra limitada). I d'una altra banda, o a conseqüència del que acabo de dir, ja ens està bé "que hi hagi algú" que s'ocupi d'ella la resta del temps. És a dir, "la major part del temps", llevat de les excepcions de les visites, d'aquests petits parèntesis.

Això no em passava només amb l'Elisabet. Em passava també, i em passa, amb les altres persones "amb vides difícils" amb les quals em relaciono. Cap a elles tinc normalment els mateixos sentiments estranys, aquesta sensació que les trobades són parèntesis en la meva vida (uns parèntesis que jo acoto), passats els quals torno a la meva "normalitat fàcil", mentre que l'altra persona torna a la seva "normalitat peculiar", amb diferents graus de dificultats. Aquesta és la diferència amb les trobades amb persones "normals", de les quals, quan te'n separes, en principi ho fas des d'una posició d'igualtat. 

Jo, si volgués, podria intentar inventar-me "una altra vida", si l'actual no m'agradés. En canvi, les persones ingressades no tenen aquesta possibilitat, perquè tenen una vida, un dia a dia, determinat per les decisions d'altres persones. A causa dels seus problemes mentals, al final ha sigut "altra gent", qui ha determinat les seves vides. Ja no tenen la llibertat d'intentar inventar-se, elles, una altra forma de vida. Ja no tenen "la llibertat d'invenció i de gestió" que, per exemple, jo tinc. 

Si aquest és el cas d'algú a qui estimes, la consciència d'aquest fet et pesa inevitablement.

Per acabar. En relació amb el temps acotat de les visites, hi ha també un altre element important, en el cas concret de l'Elisabet. Perquè el cert és que quan ens trobàvem amb ella, de vegades era ella qui tenia interès per limitar el temps de la trobada. De vegades ho notaves, que ella se sentia inquieta, si s'allargaven les visites. Potser perquè volia anar a comprar-se alguna cosa, i volia anar-hi sola, pel motiu que fos. Potser també perquè, després de tants anys vivint en residències, tot i les limitacions o deficiències d'aquestes residències (i de les queixes que en tenia, i del seu somni, sempre viu, "de poder viure'n fora"), al capdavall les residències "eren casa seva".

Ara bé, aquest fet, que ella de vegades tingués ganes que s'acabés la trobada, a mi no em va servir mai per relativitzar tot el que he anat dient sobre aquest tema. En absolut. 

--
(1) El respeto o la mirada atenta. Gedisa, 2006 (p. 61)

La llibreta, la seva confident

"Lo único que hace falta para empezar es un cuaderno y un bolígrafo (...) La ventaja del cuaderno y del lápiz es que siempre podemos llevarlos a mano, como ese amigo que siempre ama, escucha y comprende, que en definitiva, no es más que uno mismo." Reyes Adorna Castro (1)

Als "espais psiquiàtrics" (residències, centres de dia, plantes d'aguts dels hospitals, etc.), és fàcil trobar algunes persones que escriuen alguna cosa en una llibreta. Per a elles, la llibreta és com una mena de confident: tot allò que les neguiteja i que alhora consideren que no es pot dir, o que és millor no dir (pel motiu que sigui), la diuen d'aquesta manera (se les diuen elles mateixes, escrivint).

Per a aquestes persones, escriure d'una banda té la utilitat "d'ocupar el temps" (cosa ben necessària, en aquests "llocs psiquiàtrics", o "no llocs"). D'una altra banda, també és la possibilitat que, amb una mica de sort, el fet d'escriure pugui ajudar a ordenar una mica els pensaments i els sentiments complicats, dolorosos. 

En el cas de l'Elisabet no sé quin era el grau d'utilitat, de les pàgines de les llibretes que anava omplint. La part d'ocupació del temps estava clara, però la funció d'ordenació mental i emocional, potser menys. A l'Elisabet, escriure l'ajudava a tenir una vida una mica més fàcil? O de vegades, el que escrivia, a causa del que escrivia, contribuïa a reforçar les seves obsessions, distorsions i malestars? 

A partir del que vaig arribar a compartir i saber de l'Elisabet, considero que els seus pensaments i sentiments més negres, més desestabilitzadors (de vegades delirants o al.lucinatoris), no els compartia amb ningú. De vegades, poques, quan parlaves amb ella, et permetia conèixer, "et deixava veure", una punta, una part petita d'aquest món interior amenaçador, torturat, paranoic. Però passava ben poques vegades i, després, "tancava la porta", com si es sentís insegura, en perill, pel fet d'haver-la obert una mica.

Tancava aquesta porta imaginària de la mateixa manera que tancava la llibreta quan, després d'haver quedat amb ella a un bar, tu arribaves quan ella ja hi era i la trobaves escrivint. La tancava sempre, mai no ens va ensenyar res del que escrivia, i si li preguntaves què escrivia, contestava vaguetats.

No tenir l'oportunitat de poder compartir i confrontar amb algú el contingut d'aquest món interior complicat (pensat, sentit, i de vegades també escrit), crec que és una de les tragèdies més grans de les persones com l'Elisabet. Perquè si et toca viure això, i a sobre ho has de viure "absolutament sol", encara és més dur. 

Quan una persona se sent malament el que voldria, és obvi, seria poder reduir el seu malestar. En aquests casos, com que som éssers socials, poder parlar (que hi hagi "un altre" que t'escolti), ajuda molt. Però aquest acompanyament no és fàcil. D'entrada, perquè la persona malalta mental pot no donar cap facilitat. I també, perquè als altres no ens és fàcil, moure'ns en aquest terreny. El resultat és que hi ha moltes persones amb problemes mentals aïllades "en aquests estats de malestar i solitud". 

Obro l'armari on està guardada la maleta amb les llibretes de l'Elisabet, i quan veig la maleta penso aquestes coses... tantes llibretes, tanta solitud... 

--
(1) Practicando la escritura terapéutica. Desclée De Brouwer, 2013 (p. 16, 17). Al mateix llibre, inclou aquesta cita d'Ángel González: "Escribir sobre uno mismo es una forma de explicarme, de poner en orden mi mundo, de reconocerme. (...) en ocasiones ha resultado ser un eficaz alivio de mis males."