Transparència, opacitat i mentides

Després del dia del dinar i les explicacions de l'Albert, un altre dia, sols, amb la Lívia tornem a parlar del tema. Com que l'Albert en algun moment havia fet servir l'expressió "incapacitat de mentir" per a referir-se a la "incapacitat d'ocultar" de les persones com l'Elisabet (condicionades per trets psicòtics importants), amb la Lívia diem que és una expressió, la que inclou la paraula "mentir", equívoca. Perquè de fet l'Elisabet també podia ser, i de vegades ho era, una gran mentidera. Podia mentir de la manera més natural, convincent i quotidiana.

Era així perquè el recurs a la mentida és un tret general de totes les persones amb problemes d'addiccions (i no parlo només del consum de substàncies). I com que el problema addictiu en el cas de l'Elisabet era important, les mentides també formaven part de la seva vida diària, sobretot quan volia aconseguir alguna cosa (estimulants, o el que fos), i d'entrada no tenia els mitjans per a aconseguir-la. 

Llavors qualsevol podia ser víctima dels seus enganys (sobretot durant les etapes de més descontrol). En primer lloc, els seus pares, mentre van viure (de manera especial la mare, víctima silenciosa i permanent de xantatges, amenaces, extorsions, robatoris...). Uns pares que, per descomptat, van ser les persones que més es van desgastar i esgotar a causa de la vida de l'Elisabet marcada per la malaltia mental. 

Després dels pares, també podia ser víctima dels seus enganys, en diferent grau, la part de la família que tenia més tracte amb ella. I segons les etapes, també els veïns, els dependents de farmàcies, bars, estancs i altres botigues, o els companys de residència, o fins i tot gent del carrer. Quan l'Elisabet tenia "la necessitat imperiosa" d'estimulants, tot li valia i res no l'aturava. 

D'altra banda, hi havia una característica seva que l'afavoria. I és que l'Elisabet podia fer aquestes coses, però quan les feia, després tenia remordiments de consciència. Potser no era capaç d'evitar fer-les, però més tard se n'avergonyia. I sens dubte això la va ajudar a anar controlant una mica aquests desordres i abusos. 

Amb el temps, entre l'ajuda dels remordiments, i potser també a causa de l'edat i de la minva de vitalitat, l'Elisabet va poder anar moderant el consum d'estimulants (i, per tant, també els comportaments abusius relacionats amb la seva obtenció), fins que al voltant dels seixanta anys els va abandonar del tot. 

D'altra banda, abans d'arribar a aquest punt d'inflexió definitiu, quan tenia alguna recaiguda, cada vegada es disculpava més sovint. I es disculpava de cor, perquè de fet, sentint-se esclava de la compulsió d'una banda i, d'una altra banda mentint, no s'agradava. Se sentia malament, quan passaven aquestes coses. 

Ella volia "arribar a ser millor". I aquesta faceta seva, junt amb la nostra consciència de la seva fragilitat i de la seva vida tan difícil, inspirava una gran tendresa i afavoria la relació amb ella.

Transparència i opacitat

"Cualquiera que te aparte porque te volviste loco es un gilipollas integral al que no necesitas tener cerca. (...) Nadie busca volverse loco a propósito. Nadie. Lo que sucede es que, el día menos pensado, la burbuja que has creado para intentar que todo duela mucho menos estalla, pero en lugar de hacerlo para afuera lo hace hacia adentro y… ¡alehop! Las voces llegan." Ángel Martín (1)

Quan l'Elisabet tenia vint anys, o algun més, de vegades passava per casa de la Lívia, la seva germana gran, que ja vivia independent, amb la seva parella d'aleshores. L'Elisabet, a causa de l'addicció a les amfetamines, i a causa dels problemes psicòtics i paranoics que de vegades patia (activats a causa del consum de les amfetamines), llavors tenia ja una vida molt complicada. 

Tant les addiccions com els problemes mentals severs són un tipus de problemes d'una envergadura que no només capgiren la vida de qui els pateix, sinó que també fan molt de respecte a les persones que envolten qui els pateix. El company de la Lívia (l'anomenaré Albert), llavors es va esforçar per entendre aquell món tan complicat, d'entrada "incomprensible", de l'Elisabet. Amb aquest propòsit, entre altres coses va llegir algun llibre sobre l'esquizofrènia i les psicosis, sobretot de la línia del que s'anomenava antipsiquiatria (era a mitjans dels 70, i aquest punt de vista sobre els problemes mentals estava en plena efervescència, sobretot en alguns ambients).

Fa uns dies vaig dinar a casa de l'Albert. Érem ell, la seva companya actual, la Lívia i jo. I vam parlar de l'Elisabet, i en concret d'aquells anys. L'Albert ens va explicar que durant aquella etapa (fa uns 45 anys), de vegades havia parlat amb l'Elisabet dels seus problemes. I que ella, entre altres coses, alguna vegada li havia dit que la gent podia llegir els seus pensaments, que qualsevol persona els hi podia llegir. I que això l'angoixava molt.

Un dia l'Albert li va preguntar si creia que, mentre estaven parlant, ell també li podia llegir els pensaments. I ella li va dir que sí. A continuació, ell li va dir si el podria creure, si li assegurava que no li podia llegir els pensaments, que no ho podia fer de cap manera. I ella li va contestar que, si ell li deia això, li estaria dient una mentida. La convicció de l'Elisabet era absoluta.

Del que llavors va llegir buscant informació, junt amb el que li explicava l'Elisabet, l'Albert va entendre que les persones com ella, a causa dels seus trets psicòtics, no són capaces de crear un filtre, mantenir una barrera, que protegeixi la seva intimitat. I els seus deliris se'ls desborden, es fan públics (tal com deien els autors d'aquells textos que havia llegit). Que en aquest sentit són persones en part "transparents" i, per tant, molt vulnerables davant dels altres. 

No sé si explico prou bé el que va explicar l'Albert. Suposo que ho explico barrejant el que ell ens va dir amb el que jo també he anat pensat sobre aquest tema al llarg dels anys, des que vaig llegir per primer cop algun llibre del Ronald D. Laing i algun altre autor de la mateixa línia (també va ser durant els anys 70, i crec que llavors vaig entendre poc aquestes idees; d'entrada, perquè la meva lectura era només "teòrica", no tenia cap cas real i proper com el de l'Elisabet, a diferència de l'Albert).

Segons aquest punt de vista, resulta que les persones com l'Elisabet són vulnerables perquè són persones amb dificultats de cara a aquesta possible "ocultació íntima", tan necessària de cara a poder tenir una vida estable i gestionable. El que passa és que nosaltres en som poc conscients, del que això suposa. No ens adonem del que significa tenir o no aquesta capacitat. I és que si aquesta característica "tan normal entre les persones normals" ens faltes, nosaltres també ens veuríem abocats "a les portes de la bogeria". Perquè és una funció mental tan necessària com, pel que fa a l'oxigenació de la sang, l'aire que respirem.

És a dir, que si no ens "extraviem en la bogeria" és precisament per això, perquè nosaltres sí que tenim aquesta capacitat de "discriminar i filtrar" el que volem compartir i el que no. I això ens permet viure amb un mínim de tranquil.litat, sense desesperar-nos. 

Tenint en compte tot això, podria dir-se que, d'alguna manera, l'Elisabet tenia raó, però no la raó que ella es pensava: la gent no li podia llegir el pensament, per descomptat que no, però podia ser conscient, a causa de coses que ella deia i feia, que el seu cap era un caos de vegades sacsejat per al.lucinacions i deliris molt trasbalsadors. Que la trasbalsaven a ella, i també a la persona que en fos conscient. Per això també és comprensible que, en general, la gent eviti implicar-se en la vida de les persones que pateixen aquest tipus de problemes. 

Amb l'edat, crec que l'Elisabet va anar aprenent "a no ser tan transparent"... Va ser part del seu aprenentatge de supervivència per tal de poder gestionar una mica millor la vida difícil que li havia tocat viure.

No sé si els trets psicòtics i paranoics de quan tenia vint anys eren més accentuats que els de quan ja passava dels  seixanta, quan jo em relacionava amb ella. No ho sé, el que sí que sé és que de gran aquests trets li seguien complicant la vida i generant malestars, de vegades molt intensos. Però crec que alhora, i aquesta era una diferència important, ella havia après a ser "una mica més opaca" (segons la forma d'exposar-ho del Ronald D. Laing). Tenia més autocontrol. I aquesta capacitat adquirida òbviament jugava a favor seu, de cara al fet que la seva vida de cada dia no fos tan complicada.

Eren dos aprenentatges. El primer, aprendre a ser menys transparent, més reservada (en el sentit que he exposat). El segon, adquirir algunes eines que l'ajudessin a gestionar una mica millor les oscil.lacions de les seves emocions. D'aquesta manera, a partir dels dos aprenentatges, amb els anys va anar entenent que estar "a dins o a fora" dels estats psicòtics i paranoics (i la "manera" com hi estava), no era només una qüestió de total atzar, incontrolable. 

Ella podia intervenir-hi i, de vegades menys i de vegades més, influir en l'evolució dels seus estats. És a dir, que es va empoderar, ja que, a diferència de les explicacions que li donava a l'Albert quan tenia vint anys, les que em donava a mi quan en tenia seixanta és cert que encara tenien (de vegades), "un peu a dins de la bogeria", però l'altre (moltes vegades) el podia tenir a fora. I al marge d'això, en qualsevol cas, de gran, era capaç de mantenir normalment activa "la cortina de l'opacitat", sobretot si percebia el més mínim risc per part de l'entorn.

Llevat dels moments amb més ofuscació i bloqueig, hi havia espais així, de més lucidesa i serenitat, molts, uns espais pels quals ella podia transitar de manera més relaxada, i fins i tot gaudir-los. Potser no eren tants espais com li hauria agradat a ella, i com ens hauria agradat a les persones que l'estimàvem, però aquests espais existien.

--
(1) Por si las voces vuelven, Planeta, 2021 (p. 22)

Més diners

Segueixo amb el tema dels diners que vaig iniciar fa dies.

De mica en mica, a l'anar coneixent l'Elisabet, li anava agafant afecte. I a partir d'aquest afecte i d'aquest interès, la idea o possibilitat de la reducció dels diners que ella podia disposar la vaig veure cada vegada més assenyada, de cara a que la seva vida potser pogués ser una mica més fàcil (parlo de potser vuit anys abans de la seva mort). Primer, és clar, era necessari que això la Lívia ho veiés clar, ja que a efectes pràctics era ella qui principalment exercia de tutora de l'Elisabet. De manera oficiosa, ja que l'Elisabet no estava incapacitada. Després, faltaria encara el més difícil de tot: fer-li entendre una mica a l'Elisabet aquesta argumentació, com a mínim una mica, per tal que no s'ho agafés només com una imposició del tot arbitrària, aquesta reducció dels diners de butxaca. Són temes ben complicats: fins a quin punt podem prendre aquest tipus de decisions que afecten la vida d'una altra persona? És millor no prendre-les, per tal de preservar totalment la seva llibertat de decisió? Quan a efectes pràctics s'exerceix de tutor d'una persona no incapacitada (però que és obvi que necessita aquesta tutela), ¿què és prioritari, respectar la legalitat, o respectar l'esperit, l'objectiu final d'aquests instruments jurídics protectors, que en definitiva el que busquen és el millor per a la persona amb dificultats per a autogestionar-se? És fàcil, posar-se d'acord sobre allò que se suposa que és preferible per a una altra persona? Fins a quin punt tenim dret a intervenir per tal de frenar "la tendència al caos" que poden tenir algunes persones? Etc. I també: en el cas concret de l'Elisabet, ¿hauria sigut millor incapacitar-la, per tal de no haver-se de plantejar una part d'aquestes preguntes? ¿O va ser millor evitar-ho, ja que a la pràctica ella finalment sempre acceptava aquesta tutela, i haver-se sabut legalment incapacitada sens dubte encara l'hauria fet sentir més malament? (1) No hi ha respostes fàcils. Perquè tot es pot mirar des de punts de vista diferents. El punt de vista meu és aquest: davant de cada cas, qui hi estigui implicat ha d'anar avaluant la situació, amb interès, prudència i honestedat. I a continuació, si li toca decidir, hauria d'optar per allò que en aquell moment li sembli més beneficiós, oportú, assenyat, o menys traumàtic. I si després resulta que no funciona, llavors caldrà repensar-ho, i fer canvis... les vegades que convingui. Si haig de fer un resum del paper de la Lívia pel que fa a aquest tema, en relació amb l'Elisabet, només pot ser aquest: en conjunt, durant els anys que jo en vaig ser testimoni, la Lívia va fer molt bé el seu paper de germana gran i de tutora oficiosa de l'Elisabet. I si alguna vegada la Lívia potser es va equivocar, va ser per la senzilla raó que havia optat per implicar-se en la gestió i l'acompanyament de la difícil vida de l'Elisabet. De vegades ens n’oblidem, d'això tan elemental: "només es poden equivocar les persones que fan coses". Les que quan cal, estan allí, on cal, intentant fer el que sembla que llavors cal. I la Lívia, durant molts anys "va estar allí", atenta, pendent de l'Elisabet. En va fer moltes, de coses per ella. I totes des d'una gran estima cap a la seva germana. -- (1) Tenint en compte l'estat de l'Elisabet, el seu diagnòstic i el seu historial, si s'haguessin posat en marxa els tràmits per a la incapacitació, no hi hauria hagut dificultats per a aconseguir-la.

Els lavabos dels bars

Durant les estones que tombava pel carrer l'Elisabet sovint entrava a algun bar i demanava si la deixaven anar al lavabo, perquè li costava aguantar-se fins que tornava a la residència. Tot i que la majoria de les vegades no consumia res, es veu que en general no li posaven dificultats, deixaven que hi anés. De vegades ens ho deia, quan ens vèiem: "Mira, aquí són molt amables, sempre que em cal em deixen anar al lavabo".

Fa poc vaig anar a un d'aquests bars, un dels que ella havia esmentat positivament més vegades pel que fa a aquest tema. De fet, és un bar al qual, amb ella i la Lívia, també hi havíem anat diferents vegades, tot i que l'última ja feia molt temps.

Molt temps, perquè primer van venir les restriccions més severes de la pandèmia, amb pocs permisos per sortir al carrer, i amb els bars tancats. I després, quan tot es començava a normalitzar una mica, llavors van començar les anades de l'Elisabet a urgències. I més endavant el diagnòstic del càncer, i els ingressos... Fins que va morir.

Entro al bar perquè des del carrer veig el cambrer que recordo més de temps enrere. Sembla que fa d'encarregat (els altres cambrers crec que han canviat). M'hi adreço, i li dic que volia donar-li les gràcies per les facilitats que havia donat a l'Elisabet. 

Ell no la recorda, potser perquè no m'explico de la manera més encertada, o potser, senzillament, perquè ha passat molt temps. I a més pel bar i passa molta gent.

Li explico que l'Elisabet vivia en una residència de dos o tres carrers més enllà, i li dic l'important que era per a ella, a causa dels seus problemes d'incontinència, que la deixessin anar al lavabo, quan els ho demanava. Ell m'escolta, i després em diu que només faltaria, que és la seva manera de fer les coses: donar facilitats a la gent, quan es pot. I alhora em dóna les gràcies a mi pel que li dic. 

Abans de posar-me a parlar amb ell havia demanat un cafè, i ja me l'havia begut i pagat. De manera que un cop acabada la petita conversa li dic adeu i surto al carrer. Ben content.

I penso que l'Elisabet, si des d'algun lloc, per algun foradet, m'ha vist, també se n'haurà alegrat.

Dormir vestida

"Com a casa, enlloc; els cuidem molt bé, però és normal que enyorin casa seva". Ho diu la directora d'una residència a un home que hi té ingressada la seva mare. I ell, un amic meu, un altre dia m'ho explica.

"Com a casa, enlloc", i a mi aquesta frase de seguida em fa pensar en la vida de l'Elisabet, durant tants anys en residències.

De vegades l'Elisabet dormia vestida. De vegades, perquè a l'hivern tenia fred. I altres vegades, perquè se sentia tan malament, que no tenia esma de desvestir-se. 

Que de vegades dormís vestida perquè tenia fred et feia sentir incòmode, si algun dia t'ho explicava. El motiu del fred podia ser diferent, per exemple, que potser el sistema de calefacció de la residència no estava ben graduat i algunes habitacions estaven més fredes. O potser passava que, segons els responsables de la residència, potser encara no havia començat "la temporada de calefacció". Moltes deficiències de les residències tenien aquesta explicació tan prosaica, els recursos limitats i la consegüent repercussió sobre la qualitat dels serveis oferts. 

D'altra banda, si la calefacció fallava, el fred podia ser tan fàcil d'evitar com que es facilités a les persones ingressades que tinguessin fred alguna manta més. Però a causa de normes complicades d'entendre, o potser de la deixadesa o poca empatia per part dels responsables, de vegades resultava complicat que aquestes mantes es repartissin. A més, com que l'Elisabet va anar canviant de residències (i alhora les residències, cada una, també anaven canviant el seu funcionament), les causes dels eventuals dies o setmanes de fred a la nit podien ser diferents.

Podien canviar les causes, però quan feia fred la incomoditat i malestar no canviaven. De manera que, quan passava això, que de nit feia fred, era comprensible que llavors l'Elisabet potser no es desvestís, que es fiqués a dins del llit del tot vestida. O que fins i tot encara s'abrigués més, abans de ficar-se a dins del llit.

Després hi havia un altre possible motiu, per no desvestir-se a l'anar a dormir, un motiu deslligat de l'època de l'any i de les temperatures. Aquest motiu era la falta d'il.lusió, la falta d'energia, la falta d'esma. Quan el malestar mental predominava, durant els dies emocionalment baixos, feixucs, s'apoderava d'ella una actitud d'abandonament. Llavors, els dies així, l'Elisabet, quan era l'hora d'anar a dormir (quan obrien les habitacions per poder-hi anar, ja que en general durant el dia no s'hi podien estar), entrava i s'estirava directament damunt del llit. De vegades potser sense ni tan sols treure's les sabates. I dormia així tota la nit. 

Quan l'Elisabet ens explicava que no es desvestia perquè tenia fred, li dèiem que demanés mantes, o que preguntés què passava amb la calefacció. O la Lívia ho deia directament als responsables de la residència. O li duia ella alguna manta.

En canvi, quan algun dia l'Elisabet ens deia que no es desvestia a causa del seu desànim, llavors sovint li dèiem que havia de procurar fer aquest esforç, de desvestir-se a l'anar a dormir, posar-se el pijama, ficar-se a dins del llit, perquè era bo conservar aquestes rutines, aquests hàbits. Li dèiem que les rutines d'ordre i d'higiene potser no garantien res, però podien afavorir que els mals moments potser passessin més ràpid o, si més no, d'una altra manera, potser una mica més lleus, mentre duressin.

Que l'Elisabet de vegades passés fred (era l'excepció, no la norma), ens afectava. I que passés aquella altra mena de fred, aquells estats depressius i d'abandonament, segurament encara ens afectava més.

És clar, ella vivia a una residència, mentre que nosaltres estàvem a casa. Nosaltres, si teníem fred no teníem cap dificultat per obrir un armari de casa nostra i agafar una altra manta. Això, a banda de tenir la sort, a diferència d'ella, de no patir estats depressius (ni moments psicòtics, o paranoics).

La nostra vida era fàcil, la seva difícil. Comparada amb les nostres, molt difícil, i de vegades ella també feia aquesta comparació. Quan la feia, llavors sovint se sentia agreujada, malament amb la família, amb les germanes i els germans. Els feia retrets, els considerava culpables de la seva situació. En silenci. Perquè no ho explicava: aquestes queixes i retrets només donaven voltes per dins del seu cap, de vegades de manera molt insistent, enterbolint-li i amargant-li els dies. Alguna vegada, aquests pensaments i sentiments potser també aterraven a les pàgines de les seves llibretes. Però aquests retrets, tal com he dit, no els manifestava: formaven part "de la seva vida interior", no compartida.

De vegades penso en tot això. I de vegades, hi ha detalls o circumstàncies que m'ajuden a pensar-hi. Per exemple fa uns dies, que quan me'n vaig anar a dormir, em vaig ficar a dins del llit amb una samarreta de l'Elisabet. Una samarreta que estic content d'haver conservat, sobretot per això, perquè de vegades, quan me la poso, fa aquesta funció, la de fer-me present l'Elisabet.

Passa així. Jo estic estirat a dins del llit, ben tapat, sentint la samarreta seva damunt la meva pell. I me la imagino a ella igual, amb la mateixa samarreta, al seu llit de la residència. I em van venint aquestes imatges, sentiments i pensaments que he exposat. Igual que altres vegades altres objectes seus (una estampa que havia sigut seva, una medalla o rosari seus que conservo...), m'afavoreixen aquesta mena de viatges emotius. 

Uns viatges sovint tristos. Perquè els riures compartits amb ella, que també van existir, no tenen prou força com per compensar tanta tristesa i tant de dolor com els que van omplir tants espais i anys de la seva vida.

La maleta

Uns anys després de morir el pare de l'Elisabet va morir també la mare. Al cap d'un temps, els fills van vendre el pis familiar que havien heretat. L'Elisabet llavors ja vivia en una residència (des de feia uns anys, sobretot des que als pares, a causa de l'edat, ja els desbordava completament ocupar-se d'ella). 

Al vendre el pis, amb la idea que l'Elisabet seguís tenint un espai propi, amb les seves coses, els germans es van ocupar de llogar un apartament petit, amb l'objectiu que ella hi pogués anar quan volgués.

Aquest apartament era un espai "sense història familiar", i a sobre solitari: l'Elisabet alguna vegada hi anava, però allí i no hi havia ningú, a diferència de quan passava pel pis familiar, quan la mare encara vivia. Com que l'Elisabet hi anava poc, i al final gairebé mai, l'apartament al cap de no molt es va desllogar. Llavors va ser necessari buidar-lo: les coses que hi tenia eren ja només una part de les que tenia a casa els pares; amb el trasllat anterior ja s'havien reduït. I aleshores es van tornar a reduir. El que eren papers, llibretes i algun llibre, li ho va guardar la Lívia.

Aquest és l'origen, fa potser uns tretze anys, de la maleta (amb les llibretes de l'Elisabet) que guarda la Lívia, de la qual ja n'he parlat algun altre cop. Durant els anys anteriors, a causa dels diferents trasllats i crisis, és possible, molt probable, que alguna de les llibretes que Elisabet havia escrit ja s'hagués perdut. O també podria ser que ella en llencés alguna. També és probable que durant alguna etapa no escrigués res.

Tenint en compte tot l'exposat, en el cas hipotètic que ara algú volgués fer servir les llibretes de l'Elisabet per entendre una mica alguns aspectes de la seva vida, queda clar que tindria només una part d'aquestes llibretes. 

A més, tindria només una part d'informació perquè quan parlem de nosaltres només parlem d'una part de nosaltres. És inevitable que sigui així. En primer lloc, a causa de la tria inconscient o conscient que fem: quan pensem, o quan escrivim, de fet sempre triem, perquè un relat global, "total", és impossible. I en segon lloc, perquè només podem escriure "sobre una part" de nosaltres mateixos, a causa del propi autodesconeixement. I de vegades, aquests aspectes desconeguts, o negats (i per tant també no escrits), ens defineixen molt més que allò visible, visibilitzat, reconegut, compartit.

Si aquí esmento tot això és només per remarcar aquesta obvietat. Aquesta limitació. Per posar de manifest, sobretot, que jo en sóc del tot conscient, quan parlo de l'Elisabet.

Un últim aclariment. Tot i poder accedir-hi, jo no faré una lectura sistemàtica de les llibretes de l'Elisabet. Per diferents motius. El principal (però no únic), a causa d'una mena de pudor i respecte. És probable que no torni a obrir més aquesta maleta.

De fet, la mica que n'he llegit m'és suficient per recordar i refermar allò que ja sabia: que la seva vida va ser realment molt complicada i dolorosa.

Vida laboral

Quan ja feia temps que l'Elisabet tenia problemes mentals importants, una de les seves germanes, la Marta, li va donar feina. La motivació era triple. D'una banda, que l'Elisabet tingués aquesta ocupació i, així, sentint-se útil, se sentís millor. Alhora, era una forma d'alliberar els pares d'unes hores de convivència amb l'Elisabet (l'Elisabet vivia amb ells). I finalment, l'altre objectiu era que l'Elisabet cotitzés els anys necessaris, per tal de, més endavant, tenir dret a una paga. I que d'aquesta manera, amb la paga, el seu futur no fos tan incert, sobretot quan els pares ja no hi fossin.

Quan tenia etapes bones, l'Elisabet era una bona treballadora, eficient i ràpida. I simpàtica de tracte. En canvi, si els dies o etapes eren més complicats, llavors el seu rendiment com a treballadora es reduïa, o senzillament no anava a treballar. I si hi anava en males condicions, llavors la relació amb ella a la feina era problemàtica.

Amb etapes millors i altres més complicades, van anar passant els anys. Van anar passant sobretot gràcies a la determinació i la perseverança de la Marta, que es va esforçar sempre per tal que l'Elisabet, d'una manera o una altra, seguis vinculada a la feina. Per exemple, cap al final d'aquells anys, de vegades l'Elisabet ja no es movia de casa, a causa de l'agreujament dels seus problemes. I llavors la Marta li duia la feina a casa, per tal que l'anés fent quan podia.

La Marta va mantenir l'Elisabet en nòmina tots aquells anys, i al final també es va moure i va fer els tràmits necessaris per tal que a l'Elisabet li acabessin concedint una pensió. Desconec quin pes van tenir llavors d'una banda els anys cotitzats i, d'una altra banda, el diagnòstic de malaltia mental important. En qualsevol cas, de tot se'n va ocupar la Marta.

Això que he explicat és possible que contingui inexactituds, perquè quan n'he preguntat detalls a la Marta, sempre ha relativitzat el protagonisme que llavors ella va tenir. No demostra gens d’interès en parlar d'aquest tema. Hi ha gent així, generosa, discreta, igual que a altra gent li agrada exagerar els propis mèrits i presumir-ne.

Per acabar. D'aquesta etapa, el que potser m'ha sorprès més (quan de mica en mica n'he anat lligant els caps i me n'he anat fent una idea més clara), ha sigut veure que, algunes persones properes tant a la Marta com a l'Elisabet, sembla que no s'adonen, dels esforços i la implicació (i ja posats, els costos econòmics assumits com a empresària), que va suposar per a la Marta la seva actuació llavors.

Però aquesta ja seria "una segona" (o tercera) història...

Altres relats, altres episodis i altres punts de vista

Cada germà o germana de l'Elisabet podria explicar coses de l'Elisabet que jo desconec. És normal: ells coneixien l'Elisabet des de sempre, mentre que jo la vaig conèixer quan ella ja era gran, quan ja tenia potser cinquanta-cinc anys. 

D'altra banda, és obvi que, al marge del coneixement previ de cadascú, en un moment determinat un mateix fet diferents persones el poden veure de manera diferent. I alhora, a continuació, en poden fer diferents interpretacions. Això també pot passar pel que fa als meus records de l'Elisabet amb relació als dels seus germans, pel que fa a episodis dels anys quan jo ja la coneixia.

Per descomptat, els pares podrien explicar munts d'episodis, i de vivències, alguns dels quals només coneixien ells. Podrien parlar de les seves pors, cansaments, inseguretats, dubtes... En podrien parlar des de la seva perspectiva de pares, de principals interlocutors, sempre pendents de l'Elisabet. I ho podrien fer com a les persones més afectades, molt afectades, a causa de la complicada vida d'ella. Però ells ja no hi són, de manera que ja no se'ls pot preguntar res.

Més enllà de la família (de la família més propera), no hi ha persones que haguessin seguit la trajectòria de l'Elisabet al llarg dels anys. En la seva vida apareixia gent, i després desapareixia, i des de feia molts anys, aquesta gent era gairebé exclusivament la vinculada a les residències per les quals va anar passant. Més enllà, ningú. És també un indici del pes que per a ella devia suposar "la seva solitud social".

Volia posar de manifest tot això: d'una banda aquesta solitud seva, i d'una altra banda la importància dels germans com a possibles testimonis de la trajectòria de l'Elisabet, l'absència d'altres possibles testimonis i, alhora, la inevitable limitació de les meves aportacions. Dit d'una altra manera: d'aquest grup format pels germans, germanes i jo, resulta que qui escriu, jo, no és qui té més informació.

Si sóc jo qui escriu sobre l'Elisabet és, sobretot, "perquè m'agrada escriure". I en aquest cas he decidit fer-ho sobre ella. Perquè resulta que la vida de l'Elisabet (a la qual també és ben cert que m'hi vaig arribar a sentir molt unit), com a tema literari per a mi és un tema molt temptador, ple de possibilitats. Aquesta és la realitat, així de prosaica, si es vol. 

Bé, potser no és només això, però en un elevat tant per cent, sí.

El retall de diari

Endreçant papers, la Lívia ha trobat un retall de diari amb una notícia de fa uns vint anys. Parla del judici d'un home que havia matat el seu germà: es van trobar a l'escala del pis del germà i, sense dir-li res, li va clavar un munt de ganivetades. La seva explicació posterior va ser "que Déu li havia dit que ho fes".

L'Elisabet coneixia aquest home, molt. Llavors estaven els dos a la mateixa residència, i s'havien fet parella. Després de l'incident de les ganivetades, li va perdre la pista, l'Elisabet no sabia on havia anat a parar, i la Lívia tampoc ho sap. 

La Lívia recorda una altra notícia. La d'un home que va matar la parella de la seva mare. Aquest home també havia sigut parella de l'Elisabet, després de l'anterior, durant l'etapa que l'Elisabet va estar en aquella residència. La Lívia creu (però no en té la certesa), que l'home de la notícia i el de la residència eren el mateix. 

A aquest home abans l'havien enviat a Madrid (crec que la clínica del Lopez Ibor), i allí li van fer alguna mena de lobotomia. El resultat no va ser gaire bo: si abans era una persona molt inquieta i de vegades agressiva, difícil de tractar, va tornar convertit en un vegetal bavejant. I de vegades amb conductes autoagressives: sovint es clavava cops de cap contra la paret, de manera repetitiva. Completament transformat, llavors l'Elisabet se'n va apartar. 

Aquell home va quedar d'aquesta manera i, a sobre, tal com després es va veure, sense que haguessin desaparegut els seus brots d'agressivitat cap als altres. Un dia, aprofitant un permís per sortir de la residència (o sortint sense permís), va matar la parella de la mare. 

Després del primer cas, el psiquiatre de la residència, que ho era tant de l'Elisabet com d'aquell home que havia matat el germà, un dia li va dir a la Lívia que a l'Elisabet, aparentment, no semblava que l'hagués alterat molt, la notícia, que se la veia bastant tranquil.la. Una altra possibilitat hauria sigut que no s'hagués assabentat del motiu de l'absència sobtada del company, perquè el més normal hauria sigut que aquestes explicacions truculentes els responsables de la residència no les compartissin. Però també és veritat que amb tants residents, hauria sigut difícil que ningú, per una via o una altra, no ho hagués sabut. I si algú ho hagués sabut, segur que a l'Elisabet li hauria arribat. Com a hipòtesi, sembla que aquesta seria la més versemblant.

Segurament, "el que es veia" era el que va veure i dir el psiquiatre. Però a banda del dubte d'allò que sabia o no sabia llavors l'Elisabet, cal tenir en compte que a la residència hi havia molta gent. I per tant, el temps disponible per mirar amb atenció "cada una d'aquelles persones", era molt limitat.

Costa molt, imaginar que un fet com aquell, tenint en compte sobretot la vinculació de l'Elisabet amb aquell home, no l'afectes de manera notable. Sens dubte, aquell episodi "que aparentment no l'havia afectat" (ja fos la notícia de l'assassinat, o la constatació de la "desaparició inexplicable", difícil d'assumir tenint en compte el lligam emocional), va ser un altre pes que ella, en silenci, va afegir a la feixuga motxilla de les experiències traumàtiques de la seva vida, un més, al costat de les diferents adversitats anteriors i posteriors.

Des de fora, sovint no ens n’adonem, del contingut i el pes d'aquestes motxilles que algunes persones arrosseguen, sovint en silenci, sense parlar-ne amb ningú. Veiem aquestes persones potser somriure (l'Elisabet somreia molt), i ens quedem amb aquesta façana, no som capaços de traspassar-la.

De vegades potser és així a causa de la nostra falta d'atenció... o potser a causa de la por, d'un instint nostre d'autoprotecció. Perquè saber segons què dels altres de vegades pot ser tan inquietant, tan angoixant, que ja d'entrada, i per si de cas, si podem preferim ignorar-ho.

Els diners / 2

"Si insistes, lo que no puedes ver te ayuda a mirar." Daniel Mocher (1)

Del tema dels diners de l'Elisabet se'n pot parlar des de diferents punts de vista. Per exemple, també des d'aquest:

¿I si tots els diners que l'Elisabet es va gastar tontament en capricis i foteses els hagués gestionat la residència, i els hagués invertit sobretot en oferir-li sessions setmanals de psicoteràpia? 

Què hauria passat si, en lloc de només munts de pastilles, també se li hagués ofert aquesta possibilitat? 

I si aquesta psicoteràpia "que no va tenir" (ni ella ni les altres persones com ella i amb les quals convivia a les diferents residències), hagués servit per empoderar-la prou per a poder viure fora d'una residència? 

I si...?

I si algun dia, les persones que pensen i decideixen com s'organitzen els serveis que s'ofereixen a les persones amb problemes mentals, es fessin aquest tipus de preguntes?

No tot és sempre un problema de falta de recursos: de vegades també hi ha el problema de no fer-se segons quines preguntes. 

I si no ens fem segons quines preguntes, malament. Perquè sempre és millor una pregunta eventualment o temporalment difícil de respondre, o sense resposta (quan és el cas), que una resposta inventada, acomodada, l'únic objectiu de la qual és ofegar el malestar de la pregunta necessària, i que, com que potser molesta, es prefereix ignorar.

--
(1) https://www.zendalibros.com/15-aforismos-de-daniel-mocher/

Els diners

Quan vaig conèixer l'Elisabet ella podia disposar cada setmana de bastants diners de butxaca. De fet, entre tabac, cafès, entrepans, robes, ulleres i algunes altres coses i capricis, es gastava aproximadament la meitat de la paga que rebia. Em sembla que d'uns sis-cents euros mensuals. L'altra meitat servia per pagar el gimnàs, per pagar una monitora que un parell de dies a la setmana se l'enduia a donar un tomb, i per a alguna altra despesa extra ocasional.

A la residència on estava llavors no se li quedaven res, de la paga. Igual que a l'anterior residència. I que a la següent. Era un fet que jo desconeixia i que em va sobtar: que algú estigués en una residència pública amb totes les despeses cobertes, i que no contribuís gens amb la seva paga, també pública, a aquestes despeses que ocasionava. Això va ser així fins que, a l'última residència, per primera vegada, se li van començar a quedar una part important de la paga.

Torno a les compres de l'Elisabet. I és que l'Elisabet, a més de gastar-se aquells diners, sempre tenia deutes, a causa de la seva forma compulsiva de comprar. Es podria dir que tenir deutes formava part de la seva normalitat. De vegades, deutes molt considerables. 

"Ja ho pagaré un altre dia", deia, i potser ho feia. Però mentre per una banda potser pagava una part del deute, per una altra banda alhora el mantenia, o l'augmentava amb noves compres que no pagava. Per descomptat, ho podia fer perquè hi havia botigues i bars que li ho toleraven, si més no durant un temps. Potser perquè sabien, o intuïen, que més aviat o més tard arribava un dia que la família intervenia i s'eixugava el deute.

Llavors jo acabava de conèixer l'Elisabet, i al principi procurava no opinar gaire sobre aquest tema dels diners; mirava i escoltava, i si la conversa era complicada, procurava callar (el meu paper era fer d'acompanyant de la Lívia). Procurava no dir res, tot i que aquella gestió dels diners de seguida vaig trobar que era un desgavell. Un desgavell no només material, sinó també mental: l'Elisabet s'ho passava malament, a causa de la doble ansietat que li provocava, d'una banda, la possibilitat de tantes compres, i d'una altra, els deutes que contreia, que se li anaven acumulant i que l'anaven angoixant. 

Veia tot això, i em semblava que si a l'Elisabet, en lloc de fer-se-li sermons sobre l'ús assenyat dels diners (això la Lívia i altres germanes de vegades ho feien, i era evident que servia de ben poc, o de no res), se li reduïa una mica la quantitat de diners que podia disposar, potser seria més efectiu, de cara a que la seva vida fos més fàcil, que no estigués tan desordenada. 

Ara bé, com que era un raonament contraintuïtiu, contrari a aquesta creença segons la qual "com més diners millor" (en general, tant en el cas de l'Elisabet com de qui sigui), quan ho comentava amb la Lívia, al principi ella no ho acabava de veure clar.

Un trencaclosques amb molts espais buits

Vaig conèixer l'Elisabet quan ella tenia potser cinquanta-cinc anys. Llavors feia uns trenta-cinc anys que havien començat els seus problemes mentals. D'aquest munt d'anys anteriors en conec poca cosa, només retalls. Allò que de vegades m'ha explicat la Lívia, i allò que em va explicar l'Elisabet. El resultat és una sensació de tenir un gran trencaclosques en el qual hi falten moltes peces. I amb grans zones gairebé buides del tot.

Com es van anar succeint les diferents etapes fins que, finalment, l'Elisabet va acabar ingressada en una residència psiquiàtrica? Llavors era una opció temporal, o ja definitiva? Com ho van anar gestionant els seus pares, des dels primers senyals d'alarma? Com ho vivien quan ells ja eren molt grans i els costava cada vegada més assumir la càrrega d'aquella filla amb aquella vida tan difícil i que alhora els feia la vida molt difícil a ells?

Com va arribar l'Elisabet al consum d'amfetamines? Per motius lúdics o perquè es volia aprimar? Van ser aquells consums els que van fer de disparador dels brots psicòtics, que finalment van acabar amb un diagnòstic d'esquizofrènia? En quins moments i circumstàncies es van produir els seus intents de suïcidi? Quan va començar el consum d'altres estimulants, que llavors podia aconseguir fàcilment a les farmàcies?

Quan i com va ser que l'Elisabet, durant uns anys, va estar treballant per a una germana, i quines eren les dificultats d'aquella etapa? Quines eren les dificultats de l'Elisabet, aleshores, i quines eren les dificultats de la germana, pel fet de tenir-la amb ella?

I podria anar-hi afegint més interrogants, molts... Però ara l'únic que volia posar de manifest és el que he dit al principi: de tots aquells anys abans que la conegués, en sé molt poc, de la seva vida.

I potser de la de després, també, perquè és difícil, conèixer algú, fins i tot si el tractes sovint. Però aquest ja és un altre tema.

Com ho veuria ella?

"Tinc dret d'escriure sobre la Maria? No li hauria de demanar permís? (...) Que potser no l'havia de deixar en pau?" Theodor Kallifatides (1)

Si intento pensar què pensaria l'Elisabet d'aquesta iniciativa meva d'escriure sobre ella, crec que el més fàcil seria que no li semblés bé, que fins i tot li desagradés.

Potser ho podria trobar adequat si ella pogués triar els temes que es tractessin (per exemple, rebutjant els que no li semblessin oportuns). I alhora, pel que fa als temes amb el vistiplau inicial, controlant que s'hi introduïssin correccions, quan li semblés necessari (modificant, eliminant o afegint continguts). D'aquesta manera, potser sí que li semblaria acceptable, o fins i tot desitjable, aquesta iniciativa, perquè seria una manera de deixar una imatge d'ella amb la qual ella s'hi sentís a gust.

Al capdavall, seria actuar com tothom, ja que a tots ens agrada presentar o deixar la millor imatge de nosaltres mateixos (parlant, escrivint, a les fotos, etc.), per tal que els altres ens vegin com volem ser vistos. És a dir, procurant ocultar una mica allò que ens incomoda, i intentant ressaltar allò que ens agrada (i que de vegades potser és irreal, més o menys inventat; som tan fràgils...). Tot amb un objectiu ben comprensible: que els altres ens acceptin, ens valori, ens estimin... A nosaltres, o al record de nosaltres, quan ja no hi som. 

Un escrit així per a ella potser hauria pogut tenir aquest sentit que he exposat. En canvi, per a mi en tindria poc, perquè seria només fer "una postal" (com a contraposició a un relat que descrigui una realitat sens dubte més complexa, de vegades amb molt patiment, fins i tot desesperació, amb molts matisos, també contradiccions...).

Sobretot ara que ja està morta, des del meu punt de vista aquesta postal, aquesta simplificació, no tindria sentit. És necessària la complexitat. I els dubtes. I també la presència del dolor, del pànic... Dic ara perquè, quan ella vivia, un eventual relat més senzill en el qual ella s'hi hagués pogut reconèixer o emmirallar amb comoditat, fins i tot amb satisfacció, sí que podria haver tingut un sentit, una utilitat. Perquè potser l'hauria ajudat de cara a gestionar la seva vida. La seva vida "tan difícil", tal com vaig repetint de manera reiterada, de tant en tant. 

A l'Elisabet li agradava tenyir-se els cabells, posar-se cremes, pintar-se una mica els ulls, de vegades les ungles, triar la roba... al capdavall, tot són diferents maneres de presentar-te a tu mateix quan et mires al mirall, i de presentar-te als altres quan hi tractes, amb la millor versió possible de tu. I el món dels relats no és tan diferent, d'aquest món dels cabells, les ungles i els vestits, d'aquest desig en definitiva de seducció (i també d'autoacceptació).

Bé, potser també l'hauria pogut fer llavors, aquest tipus d'escrit, quan ella vivia, amb aquest objectiu: que a ella li fos útil. A més, parlant amb ella sí que hi era, aquest component. De vegades molt present.

Ara ella ja no hi és. I avui penso que pot estar justificat i tenir un sentit parlar de la seva vida. Ho sento així, tot i el que he dit, i que no oblido, sobre les seves possibles o probables objeccions.

L'Elisabet va ser una persona molt important en la meva vida, i pensar ara sobre ella, i sobre la meva relació amb ella (incloses les vegades que em vaig equivocar), penso que pot tenir un sentit si es compleixen dues condicions. La primera, una actitud honesta per part meva, i respectuosa (cosa que no vol dir que hagi de fer, dir o escriure "allò que a ella li agradaria"). I la segona condició: fer-ho només si fer-ho, alhora, m'ajuda a mi a replantejar-me la meva relació actual amb les persones que ara m'envolten. Alguna, amb una vida tan complicada com la de l'Elisabet.

Si el pensament sobre el passat (en aquest cas el de l'Elisabet), el puc vincular amb aquesta gestió del present, i llavors contribueix a fer aquest present meu i del meu voltant una mica millor, penso que sí que tenen sentit aquesta mena d'exercicis, aquests passeigs pels records, i les reflexions sobre aquests records. I després, si s'escau, compartir-los.  

Considero que té sentit en aquest cas de l'Elisabet. Igual que el té en el cas d'altres persones importants en la meva vida. Per exemple, el meu pare i la meva mare.

Aquestes són les raons per les quals m'he embrancat en aquesta història. Si a algú no li semblen vàlides, o suficients, l'únic que puc dir-li és que no en tinc de millors.

--
(1) Mares i fills. Galàxia Gutenberg, 2020 (p. 39)

Els desitjos

Quan l'Elisabet explicava la gran il.lusió que li podia fer comprar-se, per exemple, una peça de roba determinada, si li preguntava què passava quan ja se l'havia comprat, reconeixia que de seguida tenia un nou desig de compra. És a dir, s'adonava que sobretot l'excitava el pensament de la compra, el pensament de l'adquisició, però que després la satisfacció per la possessió d'allò comprat en general era petita. Sobretot, comparada amb totes les expectatives que l'havien precedit.

No tots els dies podies parlar amb ella d'aquesta manera, però alguns sí. Passava de forma intermitent: quan estava encegada per l'obsessió de la compra de torn, per descomptat era impossible. En canvi, quan no la tenia segrestada una d'aquestes obsessions compradores, llavors s'adonava força bé d'aquestes trampes del món dels desitjos.

Sigui dit de passada. Que ella de vegades se n'adonés tenia el seu mèrit: hi ha persones, moltes, sense cap problema mental, i en teoria molt intel.ligents, que no arriben a entendre mai aquestes beceroles sobre el món dels desitjos, les satisfaccions, els miratges emocionals, les frustracions...

Quan a l'Elisabet li parlava d'aquest tema no ho feia mai en termes absoluts, com si la satisfacció de qualsevol desig fos una fotesa. Hauria sigut ridícul (i estúpid: sense desitjos seríem com pedres). N'hi parlava només amb la intenció que ella pogués veure que, sense satisfer "tots" els seus desitjos de compres (tenint en compte a més que era materialment impossible, a causa de la limitació dels seus diners), però permetent-se'n alguns, també podia passar-s'ho bé. Per exemple, mirant d'assaborir una mica més aquests petits plaers, sense caure en la trampa del nou desig automàtic.

Doncs això, que de tant en tant, si venia una mica a tomb, parlàvem d'aquestes coses (i de vegades ella ho entenia i deia que sí, i altres vegades potser deia que ni ho entenia ni ho volia entendre...). Jo li deia que, des del meu punt de vista, el punt just, en relació amb aquest tema, segurament era permetre's alguns gustos o capricis, però sense caure en l'esclavitud de les compres compulsives. Que em semblava que aquesta era la clau: en la mesura del possible, aprendre a navegar amb més tranquil.litat i serenor per aquest món dels desitjos. Perquè la pretensió de satisfer-los tots, a més de ser inviable, el més fàcil era que li generés frustració i malestar, en lloc de satisfacció i benestar.

Per descomptat, i suposo que ja se sobreentén, quan parlàvem d'aquest tema jo només em referia "als desitjos materials", i més concretament, els relacionats amb les compres. Els altres desitjos, tan comprensibles com per exemple el de tenir una vida més fàcil i lliure, hauria sigut una indelicadesa tractar-los de la mateixa manera (i una estupidesa, tal com ja he dit abans). Ho aclareixo, i ho remarco, perquè de vegades potser som poc receptius, davant aquest desig vital i absolutament humà d'algú de tenir una vida més fàcil, més lliure, amb menys patiment de la que té.

De fet, el més probable és que si la vida de l'Elisabet hagués sigut més normal, reeixida i gratificant, com per exemple la de les seves germanes, tot això de les compres no hauria sigut cap problema important. No hauria tingut tants dies sencers buits i sense al.licients, dies durant els quals, a falta d'una altra ocupació, d'un altre entreteniment, l'ocupació sovint acabava sent aquesta, fantasiejar amb les compres i anar-se encaboriant per la manera com les podria dur a terme.

El telèfon

Quan es va morir feia potser tres anys que l'Elisabet tenia un telèfon mòbil. Feia "només" uns tres anys; ho dic així perquè, quan amb la Lívia vam pensar que podria estar bé que en tingués un, a continuació també ens vam adonar que, com era, que fins llavors no se'ns havia acudit que en pogués tenir.

Fins aleshores, per parlar amb l'Elisabet havíem de telefonar al telèfon de la residència, a unes hores determinades, confiar que llavors agafessin el telèfon, i que a continuació, si ella no estava a la vora, hi hagués algú de bona voluntat que la volgués anar a buscar.  

Quan trucava ella, de vegades ho feia amb el telèfon de la residència, i de vegades amb el mòbil d'algun company o companya, perquè a la residència ja hi havia  persones que en tenien (i que, sigui dit de passada, aprofitaven per fer el seu "negociet de locutori", deixant trucar a qui no en tenia i li convenia trucar... cosa que, naturalment, després l'Elisabet també va aprendre a fer).

Comprar-li un mòbil va ser un gran encert. A partir de llavors, no només la podíem trucar i parlar amb ella amb facilitat, quan convenia pel que fos, o perquè ens venia de gust, sinó que ella també ho podia fer. I ho feia; de vegades ens trucava (a nosaltres o a alguna altra germana o germà) perquè estava avorrida, de vegades perquè estava contenta i li venia de gust explicar-ho, de vegades perquè tenia núvols foscos al cap, i necessitava parlar-ne... 

I quan van començar els confinaments a causa del virus, i després els ingressos a causa del seu càncer, va ser una gran sort, que el tingués i que funcionés, ja que sinó la seva sensació d'aïllament hauria sigut molt més gran.

Sempre que penso en el mòbil de l'Elisabet penso en el que he dit al principi: com és que ens va costar tant adonar-nos "que no en tenia", quan totes les germanes i germans, i les cunyades i cunyats (jo entre ells), i les nebodes i els nebots, tots en teníem des de feia molts anys, i ens semblava el més normal tenir-ne? No només normal, sinó fins i tot "imprescindible".

L'única de la família que no en tenia era ella (i tal com ens va demostrar després, va aprendre a fer-lo anar amb facilitat). 

En aquest sentit, el mòbil, el que ella no tenia i tots els altres sí teníem, segurament és com un símbol. Un símbol de la naturalitat amb què vivim que les vides d'aquestes persones siguin, no només diferents a causa dels seus problemes mentals, sinó també, pel que fa a alguns aspectes o temes de la seva vida (o drets), "innecessàriament diferents" (o injustament diferents).

La roba

Quan amb la Lívia vam anar a la residència a recollir les coses de l'Elisabet, el que hi havia més era roba, munts de roba, tanta, que vam haver de fer diferents viatges, amb un carret, fins a un punt de recollida de roba usada (que per sort, estava bastant a la vora de la residència).

A la residència abans ja ens havien dit que la roba l'havíem de recollir. Que quan algú es moria, la roba no l'aprofitaven, per tal de no generar sentiments d'incomoditat entre la gent pel fet de fer servir "la roba d'un difunt". Però la veritat és que, mentre recollíem les bosses amb la roba de l'Elisabet, hi havia usuàries que ens miraven amb molt interès, suposo que lamentant no poder revisar les bosses i arreplegar alguna de les peces de roba que ens anàvem enduent.

A la Lívia i a mi ens va sorprendre d'entrada que l'Elisabet tingués tanta roba, quan vam veure aquell munt de bosses. Però de fet era bastant comprensible: comprar roba era una de les coses que més li agradava a l'Elisabet. Disposava de pocs diners de butxaca, però tenia localitzades al barri diferents botigues de roba de segona mà, i n'era una bona clienta (les vegades que l'havien traslladat de residència, al cap de poc ja sabia les botigues de segona mà que hi havia al nou barri).

No era estrany que, quan l'anàvem a veure, la veiéssim vestida amb roba que no li havíem vist mai. I llavors potser ens deia: "Mira, aquesta brusa (o faldilla, o jaqueta, o el que fos), m'ha costat només dos euros!", i li brillaven els ulls.

D'altar banda, realment tenia tanta roba, l'Elisabet, tenia tantes coses? Després d'haver recollit les seves coses de la residència, algun cop hi he pensat, i ho he vist d'una altra manera, i m'ha sobtat no haver-hi pensat abans.

Aquell dia, vam fer diferents viatges fins al punt de recollida. I uns dies abans ja havíem fet un altre viatge, des de casa de la Lívia a un altre punt de recollida, amb la roba que la Lívia també li havia estat guardant. La de casa de la Lívia vam aconseguir carregar-la tota de cop al carret. I amb un únic viatge la vam dur. És a dir, que en total, amb ben poca estona, entre el dia de la residència i el dia de casa de la Lívia, havíem "solucionat" el tema de les pertinences de l'Elisabet (també ens havíem endut de la residència una bossa gran amb uns quants objectes seus, una única bossa, no hi tenia res més). 

Penso en quan es mor algú que vivia a casa seva, i llavors potser s'ha de buidar el seu pis. La feina que dóna buidar el pis, amb totes les coses que normalment qui hi vivia ha anat acumulant al llarg dels anys. Per exemple, penso en el cas del pis dels meus pares; quan va morir finalment la meva mare, aquesta feina sobretot la vaig fer jo, i em va durar mesos. En canvi, en el cas de l'Elisabet, a la Lívia i a mi només ens havia ocupat dues estones. 

El punt i final de tota una vida gestionat en dues estones.

Una altra missa

"Vas ser una dona excepcional, de gran empenta i molt carisma. La teva sorprenent alegria era motiu de desitjada companyia, perquè sabies donar estima i conversa a parts iguals." 

La residència on vivia l'Elisabet organitza una missa dedicada a ella per tal que els residents que vulguin hi puguin anar. La missa es fa a la mateixa parròquia i amb el mateix capellà que tres dies abans havia acabat les trenta misses gregorianes per l'Elisabet, encomanades per la família.

Al final d'aquesta nova missa, un dels més o menys vint residents que hi han assistit s'aixeca i, des del faristol de les lectures, llegeix un text escrit per ell, del qual la cita inicial n'és una part.

El mossèn, durant la missa també parla de l'Elisabet. Recorda els últims mesos, abans de l'etapa dels ingressos, quan ja estava malalta però alguns dies encara anava a missa, i a causa dels atacs de tos que li venien, es posava al fons de l'església. De fet, durant aquella etapa, si els atacs de tos eren molt forts fins i tot sortia al carrer una estona, per tal de no molestar.

A la missa, a banda dels companys i companyes de residència de l'Elisabet, també hi ha les poques persones que habitualment van a aquestes misses diàries del vespre, unes vuit persones, tot dones, grans o molt grans. 

Aquestes dones suposo que es queden una mica sobtades, a causa del comportament d'alguns dels feligresos que avui les acompanyen. Per exemple, en el moment de donar la pau, cosa que ara, pel tema del virus, la gent normalment fa només mirant-se, i amb un petit gest del cap, un dels residents comença a passejar-se amunt i avall per l'església donant la mà a tothom, de manera efusiva, tant si l'altre vol com si no vol. I a més amb la mascareta no ja per sota del nas, sinó que mig se la mossega, tota mig bavejada.

I quan el capellà el parenostre amb els braços oberts, cinc o sis dels residents dels primers bancs també obren els braços ben oberts, com el capellà, i mormolen alguna cosa semblant a allò que va dient el capellà.

És, sens dubte, una missa especial. I entendridora. Perquè tot és innocent, autèntic, de bona fe. Jo no pensava anar-hi (no havia anat a cap de les trenta misses gregorianes), però la Lívia em va demanar si aquesta vegada la volia acompanyar, perquè anar-hi sola se li feia una mica costerut. I llavors no em va costar gens dir-li que sí. 

Un cop ja a l'església, la veritat és que estic content d'haver-hi anat, perquè si una missa ja és sempre una funció, un "espectacle" (vista amb els meus ulls d'incrèdul), aquesta a més és, tal com he dit, una missa molt especial. No només perquè està dedicada a l'Elisabet, i perquè acompanyo la Lívia, sinó sobretot per aquests feligresos especials d'avui, amb els seus comportaments també especials (i sobretot amb les seves vides especials, els detalls de les quals ignoro, però sens dubte vides difícils o molt difícils, com la de l'Elisabet).

Quan al final de la missa el company de residència de l'Elisabet llegeix el text que ha preparat, també diu: "Eres una dona de gran entusiasme, t'il.lusionaves per les coses que realment valien la pena." I això em fa somriure, perquè també em venen al cap les vegades i els temes amb relació als quals sovint l'Elisabet més aviat feia al revés... 

D'altra banda, això passa sovint, que quan algú es mor, en els parlaments que potser es fan o en els obituaris dels diaris, la tendència és a inflar (o fins i tot inventar), els aspectes més amables, positius, del difunt o difunta, i es passa una mica de puntetes sobre els eventuals aspectes potser més complicats. De manera que el text d'aquest company també serveix per "normalitzar", en aquest sentit, aquest últim acte sobre la vida de l'Elisabet.

Quan s'acaba la missa i sortim al carrer, un altre company de l'Elisabet amb el qual ella hi havia tingut una bona amistat, s'adreça a la Lívia i li fa una estreta abraçada, de fet, una abraçada de pop... Després, li pregunto a la Lívia: "Tu què creus que volia, aquest, fer-te una abraçada de condol, o grapejar-te una mica?" I ella està d'acord que segurament la segona opció.

I tornem cap a casa, rient, els dos contents d'haver anat a aquesta missa, i també amb un tel de tristesa, amb el pes del record de l'Elisabet... 

Jo, per anar a la missa, m'he posat una de les samarretes de l'Elisabet que he volgut conservar. M'agrada aquesta samarreta, és de color blau clar, estampada amb altres blaus, una samarreta alegra, estiuenca. 

I sobretot m'agrada dur-la avui (al darrere del coll, hi ha les inicials de l'Elisabet marcades amb retolador, per tal que quan la rentaven a la residència, no s'extraviés).

Les llibretes

Quan cada setmana la Lívia i jo quedàvem amb l'Elisabet a algun bar per fer un cafè i parlar una estona, si l'Elisabet havia arribat abans, potser la trobàvem escrivint. Quan ens veia, llavors parava d'escriure, tancava la llibreta i la guardava. No feia cap comentari sobre què escrivia, només deia, de vegades, que escriure li anava bé.

Quan ja estava molt malalta, uns deu dies abans de morir li vaig preguntar que, "si es moria", què volia que se'n fes, de les seves llibretes. Es va quedar callada, pensant, sense dir-me res. Com que vaig veure que la pregunta l'havia sobtat, per no atabalar-la llavors li vaig dir que no es preocupés, que si de cas ja s'ho pensaria, que no corria gens de pressa.

Li ho vaig preguntar així, "si es moria", perquè que era poca la vida que li quedava en teoria ja ho sabia. Aleshores ja només li feien un tractament pal.liatiu, per tal que no patís. Però de vegades semblava que ella encara s'aferrava a la possibilitat d'un miracle. 

Els següents dies que la vaig anar a veure estava cada vegada més malament. A causa d'això, era bastant evident que, tal com estava, no hauria sigut oportú recordar-li la pregunta. Perquè la pregunta, tot i que plantejada com a possibilitat, "si et morissis", era també un recordatori de la mort que se li anava acostant.

El dia que va morir, amb la Lívia després vam recollir les coses de l'Elisabet que hi havia a l'habitació del centre sociosanitari on havia passat les últimes setmanes. Entre aquestes coses, hi havia dues llibretes. No recordo quan va deixar d'escriure-hi alguna cosa, el que sí recordo és que els primers dies al sociosanitari tenia la llibreta a l'abast, i compto que en algun moment la devia fer servir, mentre que els últims dies la llibreta i els bolígrafs ja havien quedat arraconats.

Unes setmanes més tard, també amb la Lívia, vam anar a la residència on l'Elisabet havia viscut els últims dos anys. Hi vam anar a recollir les coses que encara hi tenia. A banda de la roba, vam recollir també alguns objectes seus, algun llibre, estampes... i més llibretes, crec que quatre.

La Lívia, a casa seva, ja tenia una maleta plena de llibretes de l'Elisabet, acumulades durant els anys anteriors (a causa dels diferents trasllats de residències, la Lívia li guardava algunes coses). I llavors la Lívia va afegir a la maleta les llibretes recollides al sociosanitari i a la residència.

Jo tenia clar que si l'Elisabet, quan li ho vaig preguntar, m'hagués dit que, si ella moria, les llibretes s'havien de llençar, sense que ningú les llegís, hauria calgut fer-ho. No hauria tingut cap dubte sobre aquesta "obligació", i sense obrir-ne ni una. Però l'Elisabet no m'havia contestat. I abans d'aquell dia, ella no havia fet tampoc cap comentari, mai, sobre el que li agradaria que es fes amb les seves llibretes, si algun dia ella ja no ho podia decidir.

L'Elisabet tenia ben present que la Lívia li guardava les llibretes velles a la maleta. Sabia també que, si un dia volia, podia anar-les a mirar, o endur-se-les, o llençar-les (l'Elisabet, abans del diagnòstic del càncer, a l’última residència tenia molta llibertat de moviments, i amb vint minuts passejant, si volia, podia arribar a casa de la Lívia). A més, alguna vegada també li ho havíem recordat, que tenia la maleta amb les llibretes. Ho sabia, però no havia demostrat mai gens d’interès per mirar-se-les, ni havia fet cap comentari, tal com he dit, sobre que volgués que algun dia se'n fes una cosa o una altra.

Des del meu punt de vista, un cop ella morta, aquest escenari deixava la porta oberta a decidir, llavors, què se n'havia de fer, de les seves llibretes. Sobretot, per part de la Lívia, que no només li havia custodiat les llibretes antigues durant anys, sinó que alhora havia exercit, de manera oficiosa però constant i atenta, des de feia molt de temps (des que van morir els pares), de tutora de l'Elisabet. He dit de manera oficiosa, perquè l'Elisabet no va estar mai incapacitada, tot i tenir reconegut un grau de discapacitat elevat a causa dels seus problemes mentals (ho recordo per si de cas: la incapacitació és una actuació judicial, la discapacitat és una qüestió estrictament mèdica... una altra cosa és que, de vegades, discapacitat i incapacitació vagin de la mà, però no ha de ser forçosament així).

Ara que ella havia mort i ja no podia dir-nos què volia que se'n fes, de les llibretes, que se n'havia de fer? Teníem dret a llegir-les? Fins aleshores, la Lívia no les havia obert, tot i guardar-les des de feia molts anys. Des del meu punt de vista, plantejar-se poder llegir els escrits de l'Elisabet no era una qüestió de tafaneria: podia tenir una utilitat. Quina utilitat? Doncs la d'entendre una mica més quina havia sigut, com havia sigut, la vida de l'Elisabet, "des de la seva pròpia perspectiva més íntima", i per tant, probablement, més determinant.

Amb l'Elisabet havíem parlat moltes vegades, molt, i de vegades amb graus de confiança sorprenents. Sobretot, els dies que estàvem ella i jo sols. I parlant amb ella, alguns dies d'aquests de més confiança, de tant en tant ja m'havia anat donant pistes, de vegades molt concretes, detallades, d’en quins estats d'angoixa, pànic, paranoia, bogeria de vegades es veia atrapada. 

Jo tenia molt presents aquestes explicacions de l'Elisabet, el contingut aquestes confidències. I pensava, penso, que allò que ella havia anat escrivint durant anys, precisament perquè eren paraules escrites, i contundents, descarnades, podia, podria facilitar, arribar a entendre millor el que havia sigut la seva vida. 

Perquè entendre aquests mons, els mons de les persones amb problemes mentals importants, no és fàcil. I no és només que no sigui fàcil, sinó que de vegades en aquests casos els altres d'entrada ja posem una barrera, o més d'una. Establim una mena de "cordó sanitari emocional" autoprotector. Perquè sovint preferim ignorar aquests mons, ja que ser-ne massa conscients "atemptaria" contra la tranquil.litat personal a què tots aspirem: si en sabem poca cosa, millor, ja que així "també és poca cosa", menys intensa, la manera com ens afecta (de vegades, això també explica la falta de credibilitat que en aquests casos atorguem a segons quins relats: "no serà tant", "exagera", etc.).

En el cas de l'Elisabet crec que passava una mica això, val a dir que afavorit pel seu vessant més rialler i simpàtic, l'habitual quan es relacionava amb la gent, i de manera més concreta amb els familiars. I això era bo, per descomptat, i alhora també tenia aquest risc, que era fàcil que llavors no poguessis adonar-te, o que fos més difícil que t'adonessis, "de l'altra part seva".

La Lívia de moment no es veu amb cor de llegir les llibretes de l'Elisabet. N'ha fullejat alguna, i s'ha angoixat molt, al veure-hi tan present aquesta part, negra, dura, adolorida, de la vida de l'Elisabet. Perquè això és el que hi ha, de manera majoritària, a les llibretes, poca alegria i bastant dolor. 

Jo he fullejat alguna llibreta, i m'he entristit. Però no m'he angoixat com la Lívia, perquè de fet no hi he trobat res que, poc o molt, en un moment o un altre, abans l'Elisabet no me n'hagués dit ja alguna cosa, o bastant. La diferència, això sí, és que ara ho he trobat escrit, i veure-ho escrit em colpeix més. I per partida doble, pel fet de veure com les idees fixes, torturants i distorsionades, les mateixes, de forma reiterada, es van repetint al llarg de les pàgines, de les llibretes, dels anys.

De moment, ara la maleta amb les llibretes de l'Elisabet torna a estar tancada. Potser més endavant la tornarem a obrir, ja ho veurem. I si ho fem, potser llavors en tornaré a parlar. Jo crec que estaria bé acabar-ho fent, ja n'he explicat el motiu, però també sóc conscient que és un tema delicat i difícil, que requereix esforç, temps, lentitud, atenció i delicadesa. Sobretot molta atenció i molta delicadesa. Ja ho veurem.

(Entendre els escrits de l'Elisabet costa, perquè encara que la redacció sigui ben correcta, la lletra no és fàcil d'entendre. I l'altre inconvenient és que no hi ha dates, de manera que només es pot situar el que explica a partir de les referències temporals i d'ubicacions que inclou, quan és el cas que les inclou).

Les converses sobre temes religiosos

Ja m'he referit abans a les converses amb l'Elisabet sobre temes religiosos, i a les gestions que es van fer, les últimes setmanes de la seva vida, per tal que pogués veure de tant en tant un mossèn. Amb un resultat val a dir que satisfactori només a mitges. De fet, en el recordatori seu, una de les coses que es deia era que va morir cristianament, i això és veritat només a mitges. Sí que va morir cristianament, perquè era creient, però ni va rebre en l'últim moment l'extremaunció (cosa que sens dubte li hauria agradat), ni sé exactament l'última vegada que es va poder confessar (cosa que per a ella era molt important). Si no m'equivoco, durant l'última setmana no vam aconseguir que cap mossèn l'anés a veure. També és veritat que no pensàvem que la mort li arribés tan de pressa com li va arribar.

Pel que fa a totes aquestes gestions (les converses amb ella durant anys, i les gestions relacionades amb mossens i misses les últimes setmanes), el curiós és que jo me'n vaig ocupar bastant, tot i ser segurament el més descregut de tots els seus familiars. I el cas és que em va agradar fer-ho: oblidar-me de la meva falta de fe (i de la meva eventual vena anticlerical, en determinats moments), i fer les coses amb l'únic objectiu que ella es pogués sentir millor. Fins al punt de demanar també, un cop ella ja morta, les misses gregorianes. De demanar-les tot i pensar jo que, d'una banda, morta l'Elisabet, ja tot era absurd, i que, d'una altra banda, era igualment absurda tota aquesta història de les misses que serveixen per sortir abans d'un purgatori en l'existència del qual no hi crec per anar a un cel en el qual tampoc hi crec.

I malgrat tot, ho vaig anar fent. Primer, durant anys, les converses amb ella sobre aquests temes, i al final les gestions. Per un únic motiu: perquè per a ella era important... i per a mi, "important ho era ella". El que tenia clar era que aquests tipus d'acompanyament o complicitat per a ella era positiu, i que com que la seva vida ja era prou difícil, tocar aquestes tecles de manera adequada i respectuosa, li podia aportar algun alleujament.

De fet, a banda de les seves xerrades ocasionals amb els rectors de les parròquies properes a les residències per les quals anava passant, crec que no tenia gaire més oportunitats d'aquest tipus. A més, aquests mossens, algunes vegades eren més pacients i generosos amb el seu temps, i altres potser una mica més expeditius (cosa d'altra banda comprensible, atesa la manca actual de mossens i l'acumulació de feligresos que els toca).

Era jo, un descregut absolut, la persona més adequada per fer aquest acompanyament? No ho crec, però el cas és que, quan em va semblar que calia, no vaig tenir dubtes sobre que valia la pena intentar-ho. I tenint en compte les circumstàncies, crec que aquest paper no el vaig fer del tot malament.

La dutxa

L'Elisabet tenia el costum de dutxar-se a primera hora del matí, després de llevar-se. Era estrany que algun dia es saltés la dutxa, i si passava, després se'n penedia, perquè la trobava a faltar. 

Per a l'Elisabet, dutxar-se quan es llevava tenia tant efectes antidepressius com antipsicòtics, i no ho dic en un sentit figurat, sinó literal. En general, quan es llevava, l'Elisabet se sentia malament, amb pensaments invasius obsessius, distorsionats, desagradables, i alhora amb la sensació de tenir poques forces. Sovint deia que aquella era la pitjor hora del dia (també és veritat que havia passat etapes que no era així, i que llavors l'hora dolenta potser era una altra).

El cas és que el pas per la dutxa, després de llevar-se, la transformava, sobretot quan es veia amb cor de dutxar-se amb aigua freda. Dels molts medicaments que es prenia, no n'hi havia cap que li fes un efecte tan directe, que es pogués associar de manera tan clara l'acció (dutxar-se), amb l'efecte o reacció posterior (trobar-se millor).

A partir del moment que a causa del deteriorament de la seva salut van començar els ingressos en hospitals i sociosanitaris, es van començar a espaiar les dutxes. Sobretot, a causa de problemes logístics i del personal disponible; com que cada vegada estava més dèbil, dutxar-se sola ja era un risc. I al final, ja no es dutxava ni la dutxaven mai: la rentaven al llit.

Dutxar-te, quan et ve de gust, estiguis o no malalt, és un plaer immens, i quan pel motiu que sigui, edat, malalties, els plaers de la teva vida se't van reduint i acabant, que aquest també se t'acabi (si era un dels teus plaers), suposa una derrota més. L'Elisabet primer es queixava, pel fet de no poder-se dutxar el sovint que desitjava... fins que al final va assumir que no hi havia alternativa, i llavors ja no es va queixar més. Aquesta derrota, aquesta renúncia, l'Elisabet també la va haver d'assimilar.

Abans, és a dir, abans del diagnòstic del càncer i de les posteriors visites cada vegada més freqüents als hospitals, a les diferents residències de persones amb malalties mentals en les quals havia viscut l'Elisabet (des de feia potser més de vint anys), el tema de les dutxes havia funcionat de maneres diferents. De vegades també havia tingut les dutxes restringides, de vegades molt. Des de fora, costava pair-ho, això, que ella, desitjant-ho tant, i demanant-ho, i anant-li tant bé, no es pogués dutxar més sovint, cada dia, i que s'hagués d'esperar dos, o tres o més dies, fins que "li tornés a tocar". De vegades, al mig de l'estiu, amb unes temperatures ben elevades. En aquest sentit, l'última residència en la qual va estar va ser la millor de totes: es podia dutxar quan volia. Però també va ser la que va durar menys, perquè dos anys després d'arribar-hi, també va arribar el diagnòstic funest.

T'entristia, això de les dutxes, i d'altra banda també ho entenies: a aquestes residències hi havia massa residents, i poques dutxes, i poques cuidadores... El que fallava era "el sistema". 

Bé, ho entenies i no ho entenies, que la realitat fos aquesta... Perquè no volies entendre que a aquestes persones, amb vides ja prou difícils, una cosa tan elemental (i tan recomanable), una activitat que de fet se'ls hauria de fomentar, dutxar-se, se'ls restringís "pel motiu que fos". I en el cas concret de l'Elisabet, encara era més difícil d'assumir: ella, una persona per a la qual dutxar-se tenia uns efectes tan positius, sobre el seu estat d'ànim... (per ser-ne conscient, només calia parlar-ne amb ella, escoltar-la).

O dit d'una altra manera: mirat des d'aquesta perspectiva, aquest no fer el cas que caldria fer als efectes terapèutics de les dutxes, és un indici de poca atenció per part dels responsables de l'organització del funcionament d'aquestes residències. I probablement no és només un problema de diners, de recursos disponibles (que també ho és, per descomptat), sinó també, si més no en part, "del tipus de mirada" que sobre les persones ingressades i els seus problemes, tenen els professionals que se n'ocupen (sobretot els gestors; no parlo de les auxiliars, que estan al peu del canó, sempre desbordades per la feina).

Per si de cas, i per acabar: no estic insinuant que les dutxes podrien substituir els medicaments, només estic dient que, segurament, posant atenció a aspectes com aquest (la dutxa diària en el cas de l'Elisabet, i el que s'escaigui en cada cas), potser es podria permetre la reducció d'algun medicament... o com a mínim que, amb els mateixos medicaments, l'estat d'ànim dels malalts fos millor. 

Perquè se suposa que aquest és l'objectiu, oi?

Restrenyiments / 2

A partir de l'escrit anterior, he continuat escrivint sobre aquest tema dels restrenyiments a una altra banda, pensant tant en l'Elisabet com en altres persones en situacions semblants (per exemple, la meva mare, també amb problemes greus de restrenyiments agreujats pels psicofàrmacs que es prenia).

Sobre els restrenyiments
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments.html

Sobre els restrenyiments / 2
https://horitzontal.blogspot.com/2021/08/sobre-els-estrenyiments-2.html

Restrenyiments

Si tens problemes de restrenyiment, en part heretats (també afecten altres persones de la teva família), i després resulta que et passes la vida prenent-te medicaments els efectes secundaris dels quals provoquen encara més restrenyiment, el resultat és previsible: un desastre.

En el cas de l'Elisabet, davant la impossibilitat de trobar un equilibri pel que fa a aquest tema, el resultat va ser, com a norma, dies seguits sense anar mai de ventre, que s'acabaven quan al final es prenia algun laxant fort, o dos, o tres. Perquè si no, hauria rebentat. I perquè a més, a causa del restrenyiment, es trobava fatal; com més dies s'allargava, pitjor. A més de la panxa, llavors també li feia mal el cap, es marejava, se sentia esgotada...

No s'acabava aquí. Quan arribava l'obligada etapa dels laxants forts (de més suaus se'n prenia sempre), com que els seus efectes, a partir de quan se'ls prenia, de vegades podien demorar-se un dia, o dos, o ves a saber, li podia passar que el primer avís de l'inici del dessembussament arribés de manera del tot imprevista, incontrolada i fulminant. Sense que pogués fer-hi res. Potser quan estava en el lloc més inoportú, al mig del carrer, o a una botiga. I llavors havia de tornar cap a casa, a la residència, com podia, bruta, avergonyida. 

Com que això li havia passat més d'una vegada, a més de l'horror i la humiliació del moment, el resultat era que ja tenia aquesta por incorporada: Li tornaria a passar? Quan?

Per això de tant en tant repeteixo que la vida de l'Elisabet va ser molt difícil. Vas sumant dificultats, i la llista es va allargant...

La religió, continuació

Segueixo amb el tema de la implicació amb món religiós de l'Elisabet. Una cosa que m'estimulava a fer aquest paper amb ella era el seu agraïment, que moltes vegades feia explícit, de manera molt efusiva. Ella sabia que jo no era creient (tot i que jo amb ella de les meves "no-crences" no en parlava), ella ho sabia, però alhora agraïa molt el meu suport peI que fa a aquest tema. Ves a saber a causa de quina mena de misteris, quan en parlàvem ella confiava en mi... Potser l'única explicació és aquesta: que quan ella en parlava, jo l'escoltava amb veritable interès i afecte. 

L'altra cosa que em servia d'estímul a l'hora de fer aquest paper era la consciència meva que, en les seves lectures religioses (missals, llibres d'oracions, etc.), a més de referències bones, que li feien bé, que l'ajudaven a viure, a gestionar millor la seva vida de cada dia, també hi trobava, barrejats, el que jo considero aspectes indesitjables de la religió, culpabilitzadors, fins i tot perversos. Sobretot, o encara més, en un cas com el de l'Elisabet.

Per exemple, a l'Elisabet sempre li havia agradat tenir a l'abast algun llibre d'oracions. L'últim que va tenir va ser "Oracions del cristià", un quadernet petit de 64 pàgines i lletra no massa petita, fàcil de llegir (1)

El tenia a la tauleta que hi havia al costat del llit de l'habitació on finalment va morir. Un dia vaig veure que hi tenia un punt, i li vaig preguntar si l'hi havia posat ella. Em va dir que sí. Més tard, una estona que estava endormiscada (cada vegada passava més estones dormint, durant aquella última etapa en què ja només li feien un tractament pal.liatiu), vaig mirar quin era el tema. Parlava de la confessió:

"Feu [Senyor] que conegui clarament els meus pecats i faltes amb tota la lletgesa i malícia que tenen (...)."

Aquest era el tipus d'alleujament i de consol que necessitava ella, en aquells moments tan difícils?

Poso un altre exemple de textos que l'Elisabet podia llegir en algun dels diferents llibres o opuscles religiosos que li arribaven a les mans:

"Señor mío Jesucristo, que a los que no se preparan a tiempo para la muerte, recibiendo bien los últimos sacramentos y purificándose de los residuos de la mala vida pasada, los purificas en el purgatorio con terribles tormentos: te suplicamos, Señor, por los que murieron sin prepararse y por todos los demás rogándote que les concedas a todos ellos la gloria y a nosotros recibir bien los sacramentos." (2)

No em consta que aquest llibre en concret ella el tingués (l'utilitzo perquè ara jo en tinc un al davant), però de textos amb continguts semblants era ben fàcil que en llegís. 

Pecats, purgatoris, turments... Per això pensava, i ara dic, que considero que l'Elisabet necessitava algú que de tant en tant, de manera respectuosa, la rescatés una mica d'aquestes males influències (tant de bo hi hagués hagut més persones, i amb més "credibilitat", que haguessin fet aquest paper). Perquè a banda de les seves ganes de viure i de riure, també era una tendència seva, aquesta d'anar tornant, una vegada i una altra, a aquests temes amenaçadors (assimilats des de petita) i que li provocaven una gran angoixa. 

I el que li calia, és clar, era el contrari: alliberar-se d'angoixes, no multiplicar-les.

--
(1) Editorial Balmes, Barcelona, 1991
(2) Novena en sufragio de las almas del purgatorio. Testimonio de Autores Católicos Escogidos, Madrid, 2012.

Les misses gregorianes

Fa quatre dies van començar les trenta misses gregorianes per a l'Elisabet. No és que ella les hagués demanat, però tenint en compte els seus sentiments religiosos, i la seva por al purgatori i a l'infern, semblava obligat encarregar-les, ja que la utilitat d'aquestes misses, segons la tradició de l'Església, resideix precisament en què contribueixen a escurçar l'estada de l'ànima al purgatori: gràcies a les misses, l'ànima pot arribar més aviat al cel.

Encarregar-les era també una manera de compensar una mica la limitada atenció espiritual que l'Elisabet va tenir els últims dies i setmanes de la seva vida. En aquest cas, no perquè no s'intentés aconseguir aquest acompanyament (potser no de la manera més encertada, a causa de la falta de pràctica), sinó sobretot per les dificultats que hi havia per aconseguir-lo. Fonamentalment (no ho dubto), a causa de la falta de capellans disponibles: com que cada vegada n'hi ha menys, suposo que els és difícil atendre bé tots casos que se'ls presenten.

L'altre dia em vaig referir al fet que, de vegades, algunes poques vegades, amb l'Elisabet parlàvem del seu món interior, un món interior en alguns moments ple de greus distorsions, de vivències psicòtiques o paranoiques. Sempre amenaçadores, d'una manera més o menys intensa, però mai de continguts amables. És l'habitual: la psicosi i la paranoia, com a norma, no són amables, sinó invasives, desagradables, de vegades terrorífiques.

De vegades també parlàvem (també ho vaig apuntar l'altre dia, però no m'hi vaig estendre), del seu món religiós. Quan el tema era aquest, llavors el que s'esqueia era intentar tranquil.litzar-la, reforçar els aspectes positius de les seves creences: la presència del seu Déu protector i amorós, de la Mare de Déu, compassiva i intercessora, dels sants (per exemple, tenia una especial devoció per Sant Francesc). 

Alhora, també era necessari, també tocava, intentar treure importància a tot allò que a ella la inquietava del seu món religiós, que li feia por, i que li havien inculcat des de petita: tot això de les culpabilitats, els pecats, les penes, l'infern...

Pobra Elisabet, com si no hi hagués prou flames, sofre i sofriment, en la seva vida de cada dia... A sobre, havia de conviure també amb totes aquestes pors. No ho sé, vull pensar que en aquesta lluita en el seu interior entre Déu i el Dimoni, potser predominava la protecció i la benvolença del primer, tot i que alhora penso que, en els pitjors moments de bogeria i extraviament interior, era el món inquietant dels pecats i els dimonis, el que se li feia més present.

El recordatori

Vas tenir una vida molt difícil,

però malgrat tot,

vas conservar les ganes de viure,

i les ganes de riure.

I d'aquesta manera

ens agradarà recordar-te,

decidida, valenta, lluitadora.

Amb el teu somriure entranyable,

de vegades també una mica trapella.

Eres així, i per això et feies estimar.

El text anterior és del recordatori de l'Elisabet. Quan al tanatori a la Lívia, la seva germana, li van ensenyar un mostrari amb diferents textos, no n'hi va agradar cap, i vam decidir (jo l'acompanyava) que era millor fer-ne un de més personal.

El que diu aquest petit text és veritat, i alhora no ho és. És mitja veritat, perquè la frase inicial és "una frase contenidor", i sense conèixer el seu contingut, els detalls, la seva profunditat, és difícil fer-se una idea de l'abast de les diferents dificultats de la vida de l'Elisabet. De fet, és impossible.

Al llarg dels anys, de mica en mica, amb comptagotes, l'Elisabet m'havia permès conèixer una part del seu món interior, un món de vegades molt conflictiu, fins i tot  terrible, amb episodis psicòtics de diferents intensitats, i amb paranoies i pors recurrents. I alhora, tot barrejat amb les seves creences religioses, a partir de les quals també s'hi afegien absurds escrúpols i culpabilitats. Tenia uns sentiments i creences religiosos que, alhora que d'una banda la salvaven i la consolaven (de manera indiscutible), d'una altra banda també l'omplien de temor i d'angoixes (també de manera indiscutible).

Sense saber res de les parts fosques del món interior de l'Elisabet, o sabent-ne només "els titulars", i per tant ignorant la foscor que de vegades s'apoderava d'ella (amb sentiments de vegades caòtics, o literalment terrorífics), sense conèixer aquests detalls, estant només al cas dels aspectes més externs i coneguts, ja era fàcil adonar-se que la seva vida era i havia sigut sempre difícil: consum d'amfetamines des d'abans dels vint anys, intents de suïcidi, el pas per diferents unitats d'aguts, compres compulsives d'estimulants a les farmàcies, l'inici de l'etapa de les residències psiquiàtriques, la primera, la segona, la tercera, la quarta, munts de medicaments, munts defectes secundaris... 

Ingressada les primeres vegades a la força, amb el pas dels anys els ingressos ja eren a mitges: contra la seva voluntat, i alhora amb el seu consentiment... o amb la seva claudicació, mig conscient ella (potser de manera intermitent), que les alternatives que imaginava, allò que desitjava, eren potser fantasies seves, poc viables. 

La seva vida a les residències la vivia amb una sensació d'empresonament inevitable, i el cas és que el seu descontentament tenia una raonable part de raó: sens dubte no estava capacitada per dur una vida del tot independent, però sí que ho estava per a poder-se integrar, per exemple, en un pis compartit i amb algun grau de supervisió, és a dir, en una mena de residència en miniatura, també tutelada, però més familiar i amb un grau de llibertat més gran. El que passa és que aquest tipus d'alternatives, més adequades per a les persones com l'Elisabet, lamentablement escassegen, quan és que existeixen. Però aquest ja és un altre tema, de manera que, tot i la seva gran importància, avui l'aparco.

De vegades amb ella parlàvem (tal com he dit, amb comptagotes, aprofitant les escletxes que algun dia potser ella obria), dels seus pensaments o sensacions distorsionats, i llavors el que es tractava era d'intentar ajudar-la a diferenciar allò que era distorsió, d'allò que era real. Amb un únic objectiu, és clar: procurar reduir el seu grau de sofriment. 

Per això he dit, i ho repeteixo, que la frase "va tenir una vida molt difícil" és limitada, insuficient. Una altra cosa, és clar, és que en un recordatori no hi caben totes aquestes explicacions. I si hi cabessin, potser no seria tampoc el lloc indicat, perquè en general en aquests casos preferim explicacions menys doloroses, no tan dramàtiques. Preferim resums com el del recordatori, explicacions més convencionals, que si de cas ressaltin la part més positiva o optimista, en definitiva, més assimilable (i si es fa alguna referència a eventuals problemes, és millor que sigui només de passada i de manera ben breu).

Des que vaig conèixer l'Elisabet, fa uns deu anys, de mica en mica havíem anat construint una relació bonica, entranyable, amb diferents complicitats. I puc assegurar que les parts del petit text que fan referència a la seva actitud lluitadora i valenta reflecteixen perfectament aquest aspecte del tot real de la seva vida. Per això també era fàcil relacionar-s'hi, i estimar-la.

Ara la trobaré a faltar. A ella, la seva part lluminosa, simpàtica i valenta, les converses en general plenes de bromes i riures, i els cafès que cada setmana compartíem, junt amb la Lívia... Trobaré a faltar tot això. Si a ella aquests últims anys li va servir la meva companyia, a mi també em va servir molt la seva.  

D'altra banda, aquesta enyorança d'ara, amable, melangiosa, no farà que m'oblidi (perquè no vull oblidar-me'n, perquè considero que seria una deslleialtat que me n'oblidés), de tot el que he explicat.

L'Elisabet

L'Elisabet de fet es deia Maria. Fa uns anys vaig començar a escriure, de tant en tant, alguna cosa sobre ella, i vaig decidir canviar-li el nom, per tal de protegir la seva privacitat. Pel mateix motiu, vaig decidir no posar els noms dels centres o professionals relacionats amb la seva vida.

Ara la Maria/Elisabet ja ni hi és. Després de la seva mort, de tant en tant he seguit escrivint alguna cosa sobre ella. Anomenant-la sempre com abans, Elisabet. I seguint també amb la mateixa pauta de no donar noms d'hospitals, residències o professionals. De moment (si continuo escrivint), la intenció és seguir així.

Crec que aquests escrits (els primers, de quan ella encara vivia, i també els posteriors), són el resultat d'una doble motivació. La primera, les ganes de parlar d'ella, d'aquesta cunyada a la qual de mica en mica m'hi vaig sentir més unit, tan a causa de la consciència de la seva vida tan difícil, com pel fet de ser com era, entranyable, fàcil d'estimar. L'Elisabet ha sigut una de les persones més importants de la meva vida.

La segona motivació és la determinació de parlar de les persones amb vides com les de l'Elisabet. D'aquestes persones que de vegades potser mirem amb incomoditat, si ens les trobem pel carrer, segons quin és el seu aspecte o comportament... O que no mirem de cap manera "perquè ni les podem veure", perquè potser viuen de manera bastant confinada en centres especials, de vegades amb molt poques oportunitats de sortir al carrer.

Sala d'espera

Una altra vegada a un hospital. Una altra vegada d'acompanyant. Amb aquesta sensació d'estranyesa d'altres vegades. Com si jo fos un escarabat bocabadat o desconcertat, enmig d'aquest entorn, d'aquest ambient mèdic, sanitari... És una estranyesa, la meva, provocada sobretot per la peculiar atmosfera del lloc, una atmosfera d'una certa quietud i inquietud, de vulnerabilitat, de por, de silenci... de fet, no és que jo senti això, sinó que més aviat sóc un observador que sento, percebo (o m'ho imagino), el que sent "la gent que hi ha per aquí", que m'envolta...

Som tan fràgils, i ens espanta tant ser-ho... I a sobre de ser-ho, ser-ne conscients: sentir les urpades dels malestars, de les malalties, les factures i les fractures de la decadència i les limitacions associades al pas dels anys, o dels incidents i accidents, de les diferents circumstàncies que ens situen en escenaris de precarietat, de dependències, potser temporals i reversibles, o definitives i creixents...

I el dolor. Pel damunt de tot, amarant-ho tot, el dolor. Sempre invasiu, inoportú, indesitjat, temut. I que fa mal per partida doble: pel mal que fa, i pel segon mal, el dels pensaments al voltant del primer mal. De vegades, el segon mal fins i tot és més gran que el primer. De vegades, és tan gran el segon que és com si només hi hagués segon mal... En un hospital, els dos mals són omnipresents.

Estic aquí, a una sala d'espera, fent d'acompanyant, i el temps passa. Amb lentitud. Amb aquesta lentitud que m'és tan coneguda, i a la qual m'hi adapto, no sé per què, amb tanta facilitat, fins i tot amb comoditat, sense neguitejar-me mai. És com si fes un "clic", i llavors entrés en una fase de "situació hospitalària", el rellotge aturat, temps mort, una altra realitat...

El temps parat i, alhora, amb aquesta barreja de sensacions estranyes que deia al principi: el fet de sentir-me aquí una mena de cuca extraviada, perduda en un món estrany (cuca, escarabat, una forma de parlar, perquè és clar, no sé quines poden ser les sensacions dels escarabats, si és que les tenen...).

A estones bado, miro, escolto, oloro... em deixo bressolar en aquest lloc i ambient particular, m'hi abandono. O em quedo encantat, desconnectat de la realitat. O agafo els papers i el llapis, i escric. Com avui.

Avui no sóc l'acompanyant principal, sinó l'acompanyant de l'acompanyant: la Lívia acompanya l'Elisabet, i jo acompanyo la Lívia. Al cap d'una estona, apareixen l'Elisabet i la Lívia, i l'Elisabet (que "té mala peça al teler", un pronòstic dolent, i intenta anar-lo paint), ens explica un acudit:

"Una persona arriba al Cel i truca a la porta. Des de dins diuen: 
-Qui hi ha? 
-San Miguel!
I contesten des de dins:
-Tres caixes!"

Tot i que l'acudit és ben beneit, o precisament per això, l'Elisabet, la Lívia i jo sortim de l'hospital rient. I és que quan les coses van malament, és millor agafar-te-les bé, si pots. I riure ajuda...

(l'acudit li ha explicat a l'Elisabet algú de la seva residència, i té la gràcia afegida que, tot i que està prohibit, tant a dins com a fora de la residència, que els residents beguin alcohol, alguns, quan surten a fer un vol, de vegades aprofiten, entren al supermercat i es compren algunes llaunes de cervesa... i en general es veu que no passa res, llevat que al tornar arribin "amb un estat alterat de la consciència" massa visible o conflictiu)